La figura de Candel du, en un sarró, el llibre “Una nova terra”, escrit per ell mateix. El Paco Candel és un referent essencial a una escola on el 65% dels infants són immigrants o bé que transiten familiarment en el dol migratori. I és que la migració és una experiència que toca tothom. Per tant és important que coneguin la proposta candeliana respecte de la cohesió i identitat sociocultural. L’experiència i proposta de Candel és “que hi ha un lloc per a tothom” La seva proposta ens anima a aprendre el millor d’on som mentre donem el millor que som. La filosofia d’en Candel actua vertebrant les seves experiències vitals, perquè parla des de la seva pròpia experiència.
Els drets humans i els dels infants en una situació socioeducativa fràgil tenen l’objectiu que es puguin autodeterminar com a persones, sentint-se part de la comunitat on viuen per, en definitiva, sentir-se part de la història. Aquest objectiu recull i dóna sentit a tots els elements de drets bàsics que es procura assegurar amb la feina de l’escola i la xarxa de protecció social; educació, habitatge o alimentació.
La història que precedeix la presentació del Paco Candel és molt significativa i singular. Han passat uns quinze anys entre la primera vegada que vam voler presentar-lo fins ara, que ho hem pogut fer. En aquests quinze anys, l’onada migratòria a la qual va pertànyer el Paco Candel ha estat substituïda per una altra, i el barri ha experimentat una transformació social profunda.
El barri té una població fundadora provinent d’arreu d’Espanya, que va arribar, majoritàriament, als anys setanta i es va acabar fent el barri com un poble. Eren gent molt activa i lluitadora per la dignitat del barri. L’urbanisme del moment era negligent: s’hi van aixecar grans blocs de pisos sense cap mena de servei ni d’infraestructura. El moviment veïnal va aconseguir escoles, transports, sanitat i de tot. En aquell moment van rebre indiferència i molta exclusió. La resposta directa és la desvinculació cultural. Es va arrelar, en general, un rebuig al context de Catalunya.
Fruit de la bombolla de la construcció, a primers dels 2000, la puixança immigratòria provinent de l’Amèrica Central i de l’Àfrica va arribar al barri. Aquesta situació va generar un profund malestar entre el veïnat, molta desconfiança i reaccions racistes. En cinc anys la demografia i el teixit cultural de Ciutat Meridiana va modificar-se completament. La precarietat generalitzada i les misèries que repartia l’administració havien tensat els veïns i les reaccions racistes es traslladaven al pati de l’escola. Era esfereïdor i la solució no era un ‘demana-li perdó’ (d’un alumne a un altre).
Aquesta era la situació quan vaig fer-me càrrec de la direcció de l’Escola. Era el curs 2004-2005. I vam decidir d’acceptar el repte d’acompanyar les criatures en el procés migratori (ens va orientar la Carme Menich, psicòloga de Caritas). Ens fèiem un seguit de preguntes a la classe per reflexionar entorn de la migració, com a experiència i com a realitat social: Qui immigra? Per quins motius? Quines expectatives tenen les persones ho fan? En què els compensa? I qui acull. Quines expectatives tenen les persones que acullen? Què hi guanyen? A què renuncien? Aleshores també vam buscar referents d’immigrants que donessin pistes i inspiressin. Vam considerar de presentar en Candel llavors. El vam treballar com a referent. Però no el vam arrelar a l’escola perquè vam adonar-nos que ens havíem precipitat i el sector de famílies autòctones del barri – les famílies de la immigració espanyola- no ho podien pair (era necessari un procés d’acceptació més llarg en el temps). Així va ser com aquell gegantó que volíem, en Candel, es va anar ajornant.
En el darrer tram ens vam fer altres preguntes: I nosaltres, junts, què volem explicar? Què hem descobert? Vam preguntar-nos d’on havien vingut mares, pares i avis… Quines eren les arrels de totes les famílies de l’escola. Cada infant va fer seva la recerca dels seus propis orígens. Vam fer estadístiques, vam treballar a fons filosòficament, vam redactar, vam fer cinefòrums, etc. Creuant les respostes obtingudes van concloure que tots érem immigrants, en algun moment, i que tots érem iguals perquè tots tenim les mateixes necessitats i les mateixes expectatives.
Els resultats de tota aquesta recerca van quedar gravats en un relleu, que és a la tanca del pati, en una escultura participativa coordinada per l’escultor Carlos Colomo. Un estol d’ocells que migrant aprenen el millor de cada lloc on viuen. Així, el progrés és allò que ens humanitza. Vam celebrar la inauguració del relleu.
Vam presentar la recerca al premi “Convivim a Catalunya”, organitzat pel Parlament de Catalunya, projecte que va ser reconegut com a guanyador. Ens trobàvem al curs 2006. Aquesta experiència va forjar la singularitat de l’escola. Han transcorregut quinze anys. Hem viscut de tot i de tot n’hem après juntament amb les famílies. Ens hem apropat mútuament i estem treballant de costat amb elles, que són el millor canal per infondre confiança als seus fills i filles afavorint l’actitud per a l’aprenentatge. El més important: aprendre a aprendre.
Enguany he començat la jubilació. Així i tot, i amb les dificultats de la pandèmia, s’ha considerat que ha arribat el moment de presentar el Paco Candel i difondre el seu valuós missatge. Finalment hem pogut fer un gegantó per ser un bon referent per a tota la comunitat i sortir cada dia de festa.
L’equip de delegades -coordinades per la mestra de música- ha participat en la divulgació del gegantó. Per fer-ho possible (amb les condicions covid) van gravar-la fent intervenir els gegants de l’escola tot ballant la sardana “La santa espina” d’Enric Morera, compositor que dóna el nom a l’escola, també representat per un gegant.
La cohesió i la identitat sociocultural és un camí constant de presa de consciència, com ho són tots els drets. És imprescindible i determinant mantenir la visió de l’equitat cultural, i amb els principis que infon en Paco Candel. Inferint coneixement i infonent confiança a les criatures i a les famílies es va afermant la convivència amb consciència per la Pau.
En aquests anys a l’escola hem viscut com totes les persones agraeixen sentir-se part del tot, part de la comunitat. Quan vivim amb confiança, els vincles culturals sumen experiències i ens enriquim humanament. Que hi ha diversitat d’identitats (n’hi ha de minoritàries i n’hi ha de majoritàries) i que allò natural és aprendre el millor de cada lloc tot donant el bo que tenim com a persones.
Per aquest objectiu l’escola ha mantingut la voluntat i el propòsit d’aconseguir l’equitat cultural per a totes les criatures, perquè l’equitat és clau perquè cadascú identifiqui “el lloc genuí”.
Tenim la voluntat de treballar pel bell paradigma de la humanitat, un món en Pau, una humanitat on totes les persones i tots els pobles visquin amb igualtat amb els altres pobles i per tant, totes les persones hi trobin el seu lloc. Les regles de conviure feliç sempre es regeixen per l’equitat. Des d’aquest moment, en Paco, amb el seu conte Una nova terra, ja forma part de l’univers imaginari de l’escola i amb els altres gegantons, ens infon valors i virtuts. El ressò que rebem de l’antic alumnat ens confirma que aquesta és una bona línia d’acció.
Feliç Escola Mestre Morera amb en Paco Candel!
