El 1980 s’inicia la vostra relació amb la Generalitat, i més en concret amb el Departament de Cultura.
Jordi Pujol em demana de veure’ns. Té l’informe sobre la taula i em manifesta que està completament d’acord amb el que hi diu i, uns dies després, Max Cahner em demana que dirigeixi el Servei de Promoció Cultural. D’aquest depenen l’acció cultural cap als ajuntaments i tot el teixit associatiu, a més de la promoció general de la cultura.
I quina és la vostra reacció?
Li plantejo que m’ho he de pensar (tot just estava en plena expansió d’uns projectes professionals) i li demano temps per decidir-me.
I què decidiu?
Doncs que accepto, i redacto en dos mesos el Pla de dinamització cultural. Pla que, segons vaig saber, el mateix president Pujol exposà als serveis de la Generalitat com a exemple a seguir.
Quines van ser les primeres accions que vau dur a terme?
Primer de tot, la formació de l’equip humà, amb gent que tenia experiència en diferents àmbits de la cultura tradicional i popular. Calia incorporar-hi el que funcionava feia temps i evitar duplicitats.
També calia conèixer en quina situació es trobava el país…
Era del tot necessari investigar la realitat sociocultural que arribà a la democràcia. Les delegacions de cultura ens havien estat traspassades sense cap informació. Per aquest motiu, es realitzà l’enquesta a les delegacions municipals de cultura, a fi de recaptar informació detallada sobre equipaments, associacions, pressupostos culturals… Enquesta a la qual van respondre el 100 % dels municipis.
Quins aspectes en destacaríeu?
Cridava l’atenció l’abundància de societats corals i orfeons, casinos populars i ateneus, agrupacions dramàtiques i esbarts. A més de la meitat dels municipis catalans es detectà l’existència d’alguna associació, un terç de poblacions tenia alguna mena d’entitat coral o musical. Un 42 % de municipis tenia alguna sala polivalent d’espectacles. Sorprenia que en els 937 municipis enquestats es detectés l’existència de vuit centenars d’espais que podien acollir actes públics.
L’enquesta va ser complementada amb tot un seguit de qüestionaris específics dirigits als diferents àmbits associatius. Per tot plegat podem afirmar que Catalunya té un dens teixit associatiu i unes estructures culturals construïdes des de l’esforç de la gent de la cultura popular.
Les associacions han estat espais de convivència i llibertat…
Les expressions de la cultura popular i tradicional havien sobreviscut encotillades durant la dictadura. Tanmateix les associacions van saber capejar el temporal tot adoptant una actitud pragmàtica i portant fins als límits permesos aquesta legislació tan estricta i repressiva. Les associacions han estat refugi d’inquiets discrepants i un mecanisme d’enllaç dels activistes culturals i els intel·lectuals amb el poble. L’associacionisme fou la base sobre la qual es va bastir una multitud d’instruments per a l’acció social.
També heu manifestat que l’associacionisme ha estat una escola eficaç de dirigents públics.
La transició política xuclà bona part dels dirigents de les associacions per tal d’incorporar-los, sobretot, a la política municipal, encara que també als nivells de la gestió de la institució autonòmica i a les llistes de candidats a parlamentaris.
No es disposava de cap altra escola de formació de dirigents i cap és més eficaç que el món associatiu
Tanmateix això podia descapitalitzar el teixit associatiu…
Va sorgir aleshores el temor d’un empobriment de la societat civil, però ben aviat les mateixes associacions es regeneraren promovent els directius que, fins aleshores, s’havien mantingut en segon nivell, i promocionant una nova generació de joventut que n’agafava, des de llavors, el relleu.
Aquest procés em tocà viure’l intensament des de la direcció del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat. Es tractava de revitalitzar el teixit associatiu, per la qual cosa vam posar en marxa un Pla de dinamització cultural.
Que proposàveu en aquest Pla?
El Pla de dinamització cultural (1980-1985) preveia un nou estadi: la celebració de tot un seguit de jornades d’estudi i manifestació de la cultura popular que, en l’àmbit local i comarcal, preparessin el camí cap a la celebració d’una sèrie de congressos, i tot això encaminant-nos envers la recerca d’una àmplia reflexió que contribuís a l’estructuració de la cultura popular.
I arriba el Congrés de Cultura Tradicional i Popular.
Tot just ara fa quaranta anys de la celebració d’aquest congrés. Encabir quasi tres mil congressistes i unes tres-centes comunicacions a les sales del Palau de Congressos. Va ser el pòrtic de les dues edicions de les multitudinàries Expocultures.
La sessió inaugural va sorprendre els participants amb la notícia que les tres jornades en què s’havia de celebrar l’esdeveniment passaven a ser les jornades inaugurals d’un congrés que, amb catorze àmbits que tindrien lloc arreu de Catalunya, es clouria a la ciutat de Girona un any després. Coincidint amb la celebració del Congrés, una setmana abans tingueren lloc les Jornades d’Estudi de la Problemàtica Cultural, adreçades especialment al món municipal i a les quals, gairebé amb un miler de congressistes, es convidà a participar regidors i directius d’entitats.
Què en destacaríeu?
El debat dels diferents àmbits aportà una multitud de conclusions que van ser recollides en el llibre que, amb data del 1983, publicà el Departament de Cultura de la Generalitat. En cada cas es plantejava la conveniència de crear estructures federatives o de coordinació.
Però la gran conclusió d’aquell primer congrés, la proposta de creació d’un Institut de Cultura Tradicional i Popular, quedà a mig camí, en crear-se el Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular.
Com és això?
Aquest organisme depenent de l’Administració, tot i haver desenvolupat una destacada tasca al llarg de les dues darreres dècades, no ha cobert el desig d’independència que li permetés viure al marge de la política, un propòsit que es trobava en l’esperit inicial d’aquells que el reclamaven. El Centre, no obstant això, fou capaç de plantejar una segona convocatòria del congrés. Se celebrà l’any 1995 i s’originà, així, un nou debat a partir de ponències encarregades pel Centre, que presidia l’exconseller Joan Vidal i Gayolà. Se’m feu l’honor de pronunciar-ne la conferència inaugural al Teatre Metropol de Tarragona, en la qual, amb el títol «Catalunya, poble i cultura», vaig rememorar el primer congrés.
Després de cinc anys dirigint el Servei de Promoció Cultural inicieu una nova etapa assumint la direcció general d’ADIGSA, empresa pública que administrava i gestionava els habitatges socials públics.
En aquell moment es dona la circumstància que l’Estat traspassa a la Generalitat el seu parc immobiliari, una autèntica càrrega de dinamita social: uns seixanta-set mil habitatges, seixanta-set mil problemes.
Com a tinent d’alcalde d’Urbanisme, director del departament social d’una important cooperativa d’habitatges i com a periodista coneixia la problemàtica del barraquisme i el de les associacions culturals. Vaig assumir aquesta nova responsabilitat comissionat, com un acte de servei, advertint que tenia grans possibilitats de cremar-me, encara que ho fes bé. La feina d’ADIGSA va ser positivar la realitat social d’aquells barris. A tot arreu va anar bé, llevat de la meva ciutat, on vam descobrir activitat veïnal especulativa, precisament quan ja tornava a Cultura com a director general. Va ser dur. Amenaces per telèfon, pintades a les parets del poble i a la seu social… Encapçalar la llista municipal de CiU al Prat va ser un altre repte que millorà els resultats de la coalició més d’un vint-i-cinc per cent, que trencà la majoria absoluta d’Iniciativa.
I s’hi inicia una nova etapa de diputat a les Corts Espanyoles.
L’etapa d’ADIGSA s’acaba el 1987. En el moment de decidir entre diverses propostes, escullo l’escó de diputat al Congrés espanyol per CiU, pensant que una de les demandes de les entitats i les associacions culturals participants en els congressos que havia promogut era la confecció d’una llei de mecenatge, que vam aconseguir. La feina a Madrid durant aquells anys va ser positivíssima: ponent de la proposició de llei que generà el pla ADO, de suport als esports olímpics encara vigent, lleis de propietat intel·lectual…
Com a diputat, he estat en tres legislatures, activitat que em va permetre viatjar i conèixer realitats ben diferents. L’assassinat dels jesuïtes del Salvador, Guatemala, Rússia, Polònia, Albània, Berlín —on vaig veure caure el mur—, amb l’Agència de l’Espai Europeu a la Guyana… Van ser experiències extraordinàries.
Tanmateix hi ha coses de la política que no m’agraden i arribo a la conclusió que el que havia de fer al Congrés ja ho havia fet. I començo una nova etapa.
Com es concreta aquesta nova etapa?
Em vaig proposar tornar a fer el que m’agradava, col·laborar amb la societat civil del país, algun dels projectes més significatius són: l’ENS de l’Associacionisme Cultural i les seves publicacions (Tornaveu, Canemàs), l’Euro Congrés, la presidència de la Fundació Candel…
Els Debats al Territori: repensar el paper de les associacions culturals.
Les federacions de Cors de Clavé, la d’Ateneus, la de Grups Amateurs de Teatre i la de les Associacions i Clubs Unesco plantejaren la plataforma dels Debats al Territori, una iniciativa orientada envers «un projecte de futur del moviment associatiu català». Aquests debats, entre el 2003 i el 2005, es desenvoluparen en onze ciutats de Catalunya, per bé que, gràcies a l’ús de la plataforma d’Internet, es possibilità que el debat prengués un caire d’abast nacional.
Quins eren els objectius?
Amb una ferma voluntat de transversalitat de rerefons, es tractava de dur a terme un treball que depassés l’àmbit estricte de cadascuna de les federacions participants mitjançant una lectura col·lectiva de les diferents realitats i experiències portades a terme per una part significativa del moviment associatiu cultural català. Es tenia el convenciment que, malgrat les diferents modalitats i expressions que adopta aquest treball en cadascuna de les federacions, hi ha motivacions comunes, necessitats semblants, experiències per compartir i, en definitiva, processos coincidents, el coneixement dels quals ens enriqueix i ens fa créixer.
Em demanen que en faci la redacció global i un informe plantejant la necessitat de crear un organisme que s’havia de dir Ens de Comunicació Associativa, que de fet així va ser durant els primers anys i m’hi involucro activament.
Neix l’Ens de Comunicació Associativa.
Malgrat la importància manifesta del que representa el moviment associatiu cultural, la convicció generalitzada entre els participants als Debats al Territori apuntava més aviat en el sentit que ni el tracte que l’Administració dona al món associatiu ni la difusió que rep la feina de les associacions en els mitjans de comunicació es corresponen amb la importància real del que s’ha fet, és a dir: una aportació de primeríssim nivell al desenvolupament social i cultural del país, fins al punt que el moviment associatiu s’ha convertit en una de les nostres característiques identitàries.
Quins eren els seus principis fundacionals?
Es concretaven en tres principis: 1) donar la visibilitat més grossa possible en els mitjans de comunicació a les activitats que les entitats porten a terme; 2) generar espais de debat, de reflexió i d’intercanvi d’experiències dins del món associatiu, i 3) constituir un espai de relació amb les institucions públiques i privades per tal de fer possible que l’associacionisme tingui cada vegada una major consideració i incidència en la societat catalana.
I es convoca el primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català.
Per primera vegada, el moviment associatiu s’autoconvocava a celebrar un congrés que hauria d’establir els fonaments dels interessos compartits pels diferents vessants de l’associacionisme cultural. Simbolitza una situació nova. Fins aleshores aquesta mena d’esdeveniments es trobaven en gran manera tutelats, si no liderats, o bé per l’Administració o bé pels seus organismes dependents.
Nogensmenys la iniciativa requeia, ara, plenament en el mateix moviment associatiu i en les seves organitzacions de segon nivell: les federacions, de manera que l’Administració passava, així, a ocupar una posició únicament de suport, principalment de caràcter financer.
Quins van ser els temes clau tractats al Congrés?
Les relacions intergeneracionals, la migració, l’educació o la formació, la comunicació i un darrer tema sobre la qüestió de la llengua catalana a la Catalunya del Nord.
Com es va desenvolupar metodològicament?
Es partia de la ferma voluntat que les anàlisis, les diagnosis i les propostes fossin generades des de la mateixa base associativa, lluny del típic encàrrec de l’estudiós de torn, amb el profund convenciment que el procés d’elaboració també formava part dels objectius a assolir. Calia generar un gran procés deliberatiu, previ al de la presa de decisions, per tal de fer aflorar totes les sensibilitats i concepcions, i fer un èmfasi especial en aquells aspectes més minoritaris manta vegada exclosos d’aquesta mena de processos i que, en canvi, poden desembocar en aportacions molt significatives i de qualitat.
Amb la realització d’aquest primer congrés es posava de manifest l’inici d’una nova etapa de maduresa i autonomia del moviment associatiu cultural català.
Aquests darrers anys us heu concentrat força en la Fundació Candel.
Hi entro, juntament amb en Rafael Hinojosa, a prop de la meva jubilació. A la mort d’en Paco Candel se’m demana que n’assumeixi la presidència. Actualment la Fundació té un nou president, Salvador Cardús.
Quins aspectes en destacaríeu?
Som una entitat sense ànim de lucre i independent, amb un projecte d’interès social i públic de caràcter cultural, que disposa d’un espai d’interacció entre investigació, acció i participació, amb la voluntat d’esdevenir una eina per cercar, des de la cultura i les vivències, models de convivència social més justos i humans, així com de recuperar una realitat històrica de Catalunya com a terra d’acollida i en contínua construcció, per posar-la al servei de la comprensió i la integració de les migracions actuals.
Des de la Fundació hem organitzat jornades d’estudis a molts nivells i molt interessants. Aplicant les tècniques de dinamització que havíem practicat al Departament de Cultura. Darrerament hem signat un conveni de col·laboració amb Òmnium Cultural.
Com veieu la cultura popular en l’actualitat?
Rearmada. L’ENS és una peça important. A més, cal afegir-hi Tornaveu, Canemàs… Amb trenta federacions membres, una confederació insòlita al món.
Considero que el paper de l’Administració és donar el màxim suport, sense cap mena de dubte. L’ENS és l’organisme a través del qual Catalunya es pot projectar internacionalment a la UNESCO, en ser una entitat acreditada per la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial.
En quins projectes treballeu actualment?
Ara el que faig és reflexionar. I reflexiono investigant i analitzant d’on ve tot el moviment associatiu (que ja vaig començar a explicar en un article a Canemàs), i arribo a la conclusió que aquest moviment prové de la Il·lustració. A Catalunya, la Il·lustració va entrar de ple a les classes populars. L’associacionisme comporta un model de relació, d’integració i de desenvolupament social viu, actualitzat i summament útil, que ens ajuda a definir-nos com a societat i a sentir-nos protagonistes del que fem.
Un país que assumeix que la revolució l’ha de fer a través de la cultura. Penso fer una anàlisi sistematitzada d’aquells anys de dinamització cultural.
I també treballo en una novel·la: una trilogia que explica com es va fer la Transició, la trampa de la Transició. Això, a L’endemà de la llarga nit ja ho explico, però ara ho arrodoneixo, investigo com les grans famílies de l’oligarquia espanyola i la burgesia catalana franquista es van anar col·locant als espais estratègics de la societat i l’economia del país per continuar dominant en la democràcia.
Treballeu en altres projectes?
També treballo en les meves memòries, animat per l’historiador i periodista Jaume Fabre, que va descobrir i publicà que era l’únic periodista encara viu entre els que la dictadura franquista va sotmetre a la justícia militar. He penjat al meu estudi el document acreditatiu que vaig rebre del president Puigdemont, poc abans que marxés a l’exili, per veure si m’impulsa a escriure, però em costa fer-ho sobre mi mateix. Em decanto per donar prioritat a la traducció de la primera obra de teatre, escrita en castellà i abandonada des del moment que vaig entendre que el meu idioma d’expressió literària havia de ser el català, llengua de la qual la intolerància m’havia fet analfabet. Ha passat mig segle d’aquella decisió que ajornà la meva plena realització com a escriptor vocacional.
Llegeix l’entrevista sencera a la revista Canemàs
