En l’informe de l’any passat reflexionava entorn quatre debats emergents que estan marcant l’evolució de l’associacionisme cultural: la capacitat adquisitiva, la digitalització, el sentit de la tradició i el mercantilisme associatiu. Enguany m’agradaria posar l’accent en sis altres àmbits. En alguns casos, he escollit reflexions publicades en el transcurs del 2022 que m’han semblat especialment interessants i que considero que jo no podria exposar millor.
Joventut. El politòleg David Nàcher ha elaborat l’estudi Relleu generacional en l’associacionisme cultural català. La monografia ha estat finançada per la V Beca d’Estudi de l’Associacionisme Cultural i serà publicada en el n. 25 de la revista Canemàs. En aquest debat, sobre el relleu en els càrrecs directius de les entitats, segurament hem pecat d’una visió massa kennedyana de la vida: hem desitjat atraure joves pel benefici de l’entitat, en lloc de plantejar-nos què podíem fer les entitats per ells—o més ben dit, que poden fer ells mateixos a través de l’entitat. És un error buscar en els joves un instrument, no pas la mateixa finalitat. Sobretot en la mesura que l’associacionisme ha perdut el monopoli que tenia de la participació ciutadana.
Estructura associativa. S’ha incidit que la dependència econòmica de les entitats respecte de les subvencions públiques en condiciona l’autonomia «política». Hem posat menys l’accent en saber quins efectes té aquesta situació en la regeneració del mateix model associatiu. La dependència administrativa també provoca que s’hagi d’invertir més temps en la gestió interna de l’entitat, una circumstància que repel·leix els socis que es plantegen assumir càrrecs directius. Quins efectes té aquest fenomen? Quina evolució del teixit cultural es pot preveure? Fem una mica de prospectiva, albirem per l’ull de bou que és el futur quins escenaris ens podem trobar:
- Autogestió. Les administracions perden capacitat de control. S’aproven mesures que afavoreixen les sobiranies de les entitats: financera (desgravacions fiscals, lleis de mecenatge), logística (incentius a la propietat associativa) i organitzativa (professionalització de les federacions com a eina de suport administratiu, formador i comunicatiu de les entitats de base).
- Unió. Tendència de les associacions de base a agrupar-se en coordinadores locals o comarcals, amb l’objectiu de reduir el volum de gestió. Es reverteix l’actual model basat en el « microassociacionisme»— entitats petites amb interessos específics i sense gaire múscul social—.
- Cooptació. Les entitats es converteixen en proveïdores de serveis de les administracions, i emmirallades en el model de les ONG, adopten dinàmiques empresarials; s’avança en els partenariats publicosocials, en el qual les administracions aporten els diners i la gestió, i les entitats esdevenen braços executors.
- Exclusió. L’activisme cultural es canalitza a través de grups informals, no registrats jurídicament, que s’organitzen i actuen al marge de l’associacionisme.
Quatre camins possibles, dos que suposen l’enfortiment o reformulació de l’associacionisme i dos altres que derivarien en la seva neutralització o fins i tot liquidació. Cal estar amatents per saber cap on avança la societat, i actuar en conseqüència.
Transmissió de coneixements: commemoracions, càtedres, i museologia. L’any que ve es commemorà el 200 aniversari del naixement de Josep Anselm Clavé i els 150 anys de la seva defunció. Un bon moment per plantejar-nos com estem aplicant les polítiques de memòria associativa. ¿Anem a recer de les commemoracions i efemèrides que se celebren cada any, o bé disposem d’un pla integral per fomentar el coneixement de la història del moviment associatiu? La sèrie d’entrevistes Venim de lluny del Departament de Cultura és una bona iniciativa; probablement en falten altres, com un cens accessible de llibres sobre associacionisme, una col·lecció editorial enciclopèdica, o bé un Museu de la Cultura Popular que tingui ambició nacional.
Enguany va concloure el projecte Prometheus, liderat per la Càtedra d’Educació i Patrimoni Immaterial dels Pirineus de la Universitat de Lleida. És un bon exemple del potencial innovador que tenen les universitats per salvaguardar el PCI d’una comunitat. Entre les principals aportacions, un museu virtual, una maleta de recursos pedagògics, i la publicació de jornades de reflexió.
A diferents ritmes, els museus etnològics també estan virant el seu discurs, no centrat en la mera descripció romàntica de les societats preindustrials. El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí és un bon exemple d’institució que, sense renunciar a la descripció d’un llegat ancestral, reflexiona sobre qüestions de màxima actualitat i transcendència.
Drets Culturals i Diversitat. Josep Fornés va pronunciar el discurs de l’acte central del Dia de l’Associacionisme Cultural 2021. El mestre i antropòleg va advertir que «la defensa dels drets culturals comença pel respecte a les minories. La cultura catalana és una cultura minoritària, i minoritzada, que cal defensar. La regulació dels drets culturals ha de ser sensible a la riquesa de la diversitat cultural sense oblidar mai la defensa i la protecció de la cultura pròpia i del país, perquè es troba en un alt risc d’exclusió. Sense identitats no hi ha diversitat».
A “El dret a la cultura i la lliure diversitat” (Canemàs 24), Fornés incideix en la mateixa idea: «La salut d’una cultura es mesura per la seva generosa capacitat d’inclusió, no d’assimilació. Una política cultural assimiladora és tòxica, perquè exclou la diversitat, perquè minoritza les cultures pròpies fins a ofegar-les (…) El canvi cultural per contacte i imposició d’una altra cultura dominant no aporta diversitat, sinó aculturació». La confecció d’inventaris de patrimoni cultural immaterial ha quedat una mica encallada, així com l’estudi de la seva aplicabilitat social. Pot ser una bona eina per lluitar contra la globalització cultural.
Comunicació. Guillermo Soler va compartir aquests pensaments a l’article A voltes amb la cultura popular als mitjans de comunicació: «Al marge de gèneres i formats, el que la cultura popular pot oferir als mitjans va en aquesta línia: històries, relats, experiències i sentiments. Tot això és valuosíssim, si se sap explicar (…). En aquest sentit, una idea -potser- provocadora: la informació sobre cultura popular avui en dia segurament té més cabuda en les seccions de Societat que en la de Cultura. Cosa que no hauria de suposar cap drama, ben al contrari, ja que al capdavall som la cultura de la gent, de la societat». (Tornaveu, 11 d’agost).
La comunicadora Anna Aurich fa unes reflexions semblants en el n. 24 de la revista Canemàs. La idea de fons que la cultura popular no atraurà nous públics per reivindicar la seva pàtina d’antiguitat ni per explicar la bellesa i solemnitat de les seves expressions. Hem de rascar més la paella, exposar els centenars d’històries que es viuen en les entitats. Els darrers programes emesos per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Obrint plaça, Històries gegants, El Llop) apunten en aquesta línia.
El sentit comunitari. Berga Residencial va denunciar els concerts que s’havien de celebrar a la plaça Cim d’Estela, en el marc de la Patum. Cada vegada és més habitual sentir aquest rum-rum de fons, sobre l’excessiu «soroll» d’algunes celebracions, Sant Joan possiblement és la més assenyalada. D’aquesta manera, es nega, la potestat que tenen les festes per trencar l’espai-temps quotidià; es rebutja la màxima, acceptada fins ara, que les celebracions impliquen prioritzar el gaudi de la comunitat a l’interès de l’individu. Amb aquestes paraules ho va retratar Arià Paco en l’article Festa o barbàrie, publicat a Núvol el 22 de juliol:
« En tota aquesta veïnada que vol acabar amb les excepcions, la idea de fons és la de regularitat: dies fungibles, llocs fungibles, és a dir consumibles sense particularitats, indistingibles. (…) El debat no té per què aturar-se aquí, un cop conquerit el soroll: al cap i a la fi, per què tallar carrers i entorpir el desplaçament de persones? No podríeu celebrar-ho tot en algun pavelló municipal que no molesti als qui surten a fer un gelat? Un cop l’individualisme renuncia a la idea que la comunitat demana algun sacrifici, la cosa s’accelera i pren rumb desconegut».
Caldrà continuar insistint en la idea que els carrers i les places són de tothom, no pas de ningú; que habitualment només serveixen per ser transitats, però que també s’han de poder omplir i ocupar. Ens hi estem jugant la vida comunitària, no només el ser o no ser de les festes.
