Anna Oliver i Borràs (1972, Carcaixent, La Ribera Alta) és Llicenciada en Dret, Criminòloga i doctoranda en Ciències Socials. Advocada en exercici des del 1996. Presideix ACPV des del 2020 i ha col·laborat en múltiples organitzacions. És autora de llibres i articles.
Per què vas decidir estudiar Dret?
No era la meua primera opció, encara que, des de sempre, el meu entorn familiar i d’amistats deien que seria advocada. En realitat, jo volia estudiar una altra carrera, però sols tenia com a eixida una oposició. Així que vaig triar aquella que tenia un ventall de possibilitats més grans en l’àmbit laboral.
Per què et graduares en Criminologia?
Perquè vaig tindre un professor de Dret Penal, director de l’Institut de Criminologia de la Facultat, que ens plantejava debats sobre l’aplicació de la pena i ens informava sobre xerrades de criminologia. Vaig anar a algunes d’eixes jornades i vaig saber que m’interessava.
Podries parlar-nos de la teua col·laboració en el Fòrum per la Memòria del País Valencià?
Quinze anys enrere, treballant com a advocada per a Acció Cultural, vaig coincidir en la publicació del llibre sobre el Fòrum per la Memòria del País Valencià sobre les fosses del Cementeri General de València. Empar Salvador venia, a vegades, a consultar dubtes amb Mercè Teodor, l’advocada d’Acció aleshores. Quan ella no podia atendre-la, ho feia jo, i així vaig començar a col·laborar amb el Fòrum.
L’Ajuntament de València sempre creava problemes per a l’acte d’homenatge al cementeri; en un cas, van remoure terres sense protegir les despulles; començaven les primeres consultes sobre la querella argentina; després, estava l’excavació de les fosses de Paterna… Empar era molt activa i era impossible dir-li no.
Què hi ha de la teua col·laboració amb Acció-Ecologista Agró?
A Carcaixent, no tenim muntanya pública, més enllà d’uns trossets simbòlics per al que és el terme. La resta està en mans privades. En el cas del Realenc, són terres sempre sotmeses a l’especulació. En l’etapa de la bombolla immobiliària del 2008, s’hi van projectar uns xalets, i un grup de gent del poble que ja havien estat organitzats per a reclamar la seua protecció, ens reunírem en una plataforma anomenada “Salvem la Bossarta”. Era l’etapa dels “Salvems” i ens posàrem en contacte amb molts d’ells i amb altres organitzacions, entre elles Acció-Ecologista Agró. D’eixe contacte, va sorgir una col·laboració, perquè era també l’etapa del desplegament del pla eòlic i allò era un despropòsit. Presentàrem moltes denúncies i, encara que els jutjats aleshores no ens acceptaren el que déiem del frau que suposava el fraccionament dels projectes, ara, tants anys després això és motiu d’impugnació i condemna. En el món del Dret, els tempos són llarguíssims.
Amb quines altres plataformes has col·laborat?
A més d’aquestes que t’he comentat, “Salvem la Galiana”, de caràcter igualment mediambiental, que intentà que no es fera el camp de golf a la Barraca d’Aigües Vives, els primers anys de les FACA (Festes Alternatives de Carcaixent) i una confluència d’organitzacions feministes anomenada “Lobby Sòriques”.
Que pots contar-nos de la teva pertinença a l’Associació de Dones Juristes d’Alzira-AJUDA?
Ara mateix, l’Associació està inactiva, però foren uns anys molt intensos i a contracorrent, com sempre. Coincidírem unes advocades que no ens coneixíem, però amb inquietuds semblants i posàrem l’èmfasi en la desigualtat, malgrat la normativa igualitària, la falta de perspectiva de gènere en la professió, etc. Coincidírem en una jornada professional i la persona que ens va presentar intentà contrapuntar-nos, però el que aconseguí fou que ens aliàrem i decidírem fer una crida a altres companyes per constituir l’Associació.
Hem dut a terme moltes activitats, articles, anàlisis de normativa, col·laboracions amb els mitjans de comunicació i amb altres entitats; però, sobretot, el que més hem fet han estat xerrades en centres educatius de tot el país, de prevenció de la violència de gènere i promoció de la igualtat. Així com concentracions setmanals, i després mensuals, durant anys, denunciant els assassinats provocats per la violència masclista. I tot sense remuneració ni demanar subvencions.
Quin és el teu paper en el projecte Sòriques?
És una decantació natural d’AJUDA. Després d’un any de rodatge, ja coneixíem molts altres col·lectius i ens adonàvem que no hi havia molta coordinació ni contacte entre nosaltres, així que impulsàrem una trobada. La primera fou a Guadassuar i ens reunírem més de setanta dones. Encara hui continuem fent eixes trobades feministes que tenen tres característiques essencials. La primera, que és itinerant; cada vegada ens convida un col·lectiu feminista; comencem amb un esmorzar en un bar —ara es parla molt de dones “esmorzadores”—, però nosaltres començàrem fa quasi deu anys. Ho fem perquè així ens regalem temps i no sols acudim a un acte, ens preocupem i preguntem per les nostres vides i, després, tractem un tema d’interès per a totes. La segona, convidem a una ponent i acabem amb un col·loqui amb ella. La tercera, que el meu paper és ser una de les impulsores i mantenidores del Lobby, tenint en compte que no funcionem ni amb directiva ni amb reunions.
Quina és la teua implicació en la prevenció de la violència de gènere?
Si eres feminista i advocada, no pots desentendre’t d’aquesta lacra. En cada xerrada als centres educatius, tant amb les companyes d’AJUDA com les a títol personal, sempre he intentat traslladar d’una manera comprensible que el fenomen de la violència masclista ens afecta a tota la societat, que el masclisme també perjudica els homes i que ningú no hauria de callar davant la violència. Desfer mites i aproximar les múltiples causes de la violència i la dificultat d’eixir la víctima de la relació. A partir de les xerrades, vaig tindre la necessitat d’escriure un llibre participatiu, que tractara eixe tema, i sorgí Parlem d’amor? Tu tries, editat per Edicions96. Ha funcionat molt bé, tant a instituts com a centres d’adults.
També comptes amb un blog. Podries parlar-nos-en?
Fa molt de temps que no hi publique. De fet, en tinc dos. En el primer, publicava anònimament textos breus i sense fotos, perquè volia veure si tenia recorregut el text o sols es llegia segons qui signara. Fou divertit jugar un temps així.
En l’altre blog, els temes són més polítics, van signats i són més llargs i acompanyats de fotografies i enllaços. En resum, un article digital a l’ús. Els dos estan allotjats a VilaWeb, perquè soc subscriptora i estar-hi em donava una visibilitat afegida. Sempre m’ha agradat escriure articles d’opinió i, de tant en tant, fer una ullada. És com un dietari.
I ara, un altre llibre teu: Entre el silenci i l’oblit. Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari de Carcaixent…
Sorgeix d’una activitat que fèiem al Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent, al voltant de la República. Convidàrem una ponent que havia investigat el sumari de guerra d’un mestre del poble i, en presentar-lo, ometia el nom dels denunciants. Com els sumaris no eren individuals sinó agrupant diverses persones, veiérem que, en eixe mateix sumari, estava Cucarella. La idea inicial era reproduir el sumari, però vaig pensar que calia contextualitzar-lo, saber qui fou Cucarella i què va passar aleshores al poble. La confiança novament de Dolors i d’Edicions96 fou que un projecte menut acabà sent un llibre i que, almenys localment, tingué repercussió i acceptació.
La teua col·laboració en “Nosaltres les fusterianes”
No sé ben bé com sorgí la idea. Qui em va proposar participar-hi fou Núria Cadenes, una dona generosa i participativa. De primeres, no estava convençuda de fer-ho però la proposta era molt bonica: moltes dones escrivint sobre la importància de Fuster per a elles. El resultat és una mostra eclèctica de dones catalanes, amb una visió, almenys per a mi, interessant i innovadora.
Què és Acció Cultural del País Valencià (ACPV)?, Els Casals Jaume I? i El Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent?
Acció és casa, és la meua escola de formació política i de presa de consciència nacional. Vaig entrar en contacte quan anava a l’institut perquè volíem fer en l’associació d’estudiants un cinefòrum en valencià i sols coneixíem Acció com a entitat que ens pogués ajudar. Les portes me les va obrir el meu germà, que fou qui m’hi adreçà. Des d’allí i col·laborant amb una associació local com era el Grup Arrels, vaig continuar l’activisme i participar en les reunions del Bloc de Progrés Jaume I i, després, quan ACPV decideix obrir la xarxa de Casals com a punts de trobada, em vaig presentar a l’entrevista per a la feina de tècnica i ja vaig estar des de la inauguració fins al seu tancament.
En acabat, Eliseu Climent volgué promoure una sèrie d’entitats professionals i sectorials, la Joan Baptista Pesset, la Vilallonga, una de juristes… I hi vaig estar treballant en Acció. També, durant uns anys, vaig compatibilitzar la feina amb la de l’assessoria jurídica a la seu de València, perquè era l’etapa dels plets contra les multes per l’emissió de TV3 i com Mercè s’ocupava d’això, jo atenia altres necessitats de l’assessoria. Tot eixe recorregut em dona un coneixement intern de l’entitat molt important. L’any 2018 entrí com a tresorera en la junta directiva, a proposta de Toni Gisbert, i després, en 2020, quan Joan Francesc Mira acabava el seu mandat, passí a ser la presidenta, i fins ara. Per mi, Acció i Eliseu han estat sempre un referent, l’entitat arriscada que sempre ha tingut clar l’àmbit de països catalans i que s’ha de plantar cara a la dreta.
Què és la Fira Modernista de Carcaixent?
Un projecte fantàstic, en el qual participe des de la seua primera edició, malgrat no saber ben bé què se’ns plantejava en aquella reunió inicial. Però la gent que ho promovia era d’absoluta confiança i això m’animà a acceptar i a fer de guia al Mercat. Des d’aleshores, cada any ha augmentat la meua implicació. Fent propostes d’activitats com Llegidores o la manifestació sufragista de la segona edició, a implicar-me en les recreacions, o participar de les primeres reunions per a constituir l’associació Modernistes de Carcaixent, de la qual actualment forme part en la junta. La Fira és un projecte fantàstic per conéixer la nostra història, apreciar d’on venim i què tenim. I és una festa, a més, per a tots els públics.
