Segurament el cardenal Bertone coneix força bé la problemàtica catalana. Sembla que ha tingut o té un cert contacte amb l’Abadia de Montserrat. Per tant, el Vaticà coneix dues coses: l’apartament d’una majoria de fidels, cada vegada més gran de la Institució catòlica, i un increment de l’aprensió dels catalans a tot el que ve d’Espanya.
Segurament hi ha algunes receptes per a tenir èxit immediat i fer la sensació de canvi sense moure res de fonamental. És la manera dels polítics i els eclesiàstics que ocupen poder. El fet d’actuar amb una certa independència de la política espanyola, comporta que a la direcció catòlica li sigui més fàcil fer gestos espectaculars com l’acte de la Sagrada Família, però també que en el fons doctrinal tot segueixi igual, mentre que en el polític pot fer gestos amb més llibertat que els polítics espanyols ja que no té l’hàndicap del «cafè per a tothom». Al papa li és possible fer una deferència lingüística catalana important, encara que insuficient en comparació amb el supòsit de tenir Catalunya un Estat. La diferència del tracte idiomàtic del papa ha contrastat amb el tarannà de les autoritats espanyoles, que no fan mai cap gest vers la nostra realitat cultural d’aquesta importància, més aviat al contrari. I aquest fet fa la visita del Pontífex més propera a la catalanitat. Encara que, de moment, no hagi canviat res en els conflictes que la Santa Seu manté amb Catalunya.
En aquest context, la visita papal va anar més enllà del que practiquen els espanyols i va actuar en la qüestió lingüística amb valentia, sabent que a Espanya això no agrada. Cal felicitar l’arquebisbe de Barcelona per haver obtingut signes catalans més enllà del que suposàvem. Ni el rei ni cap ministre ni cap castellà mai no ha utilitzat la nostra llengua tant com ho va fer el papa.
La celebració litúrgica com a espectacle va ser formidable, ja que un marc tan meravellós i la gran participació dels fidels catalans que encara conserven un coneixement dels cants litúrgics ho van fer possible. Potser només l’escena de les monges netejant el nou altar va ser desagradable i posava de manifest una caricatura sagnant del que poden fer les dones en l’Església. Malgrat la seva brillantor, l’acte en cap moment no va sortir de confirmar els principis tradicionals, i certament no n’esperàvem cap altra cosa per un cert sentit de la realitat i l’experiència que tenim. Si el que es perseguia era fer una ‘olimpíada’ religiosa, es va superar amb nota. Els catalans som mestres en organització de festes, oimés si disposem d’un marc formidable com és la Sagrada Família, creat per un geni individual, Gaudí. Per tant, la brillantor estava assegurada. Les petites manifestacions de mal gust al carrer per grups marginals reforcen els criteris de la població, que rebutja les provocacions fora de lloc, tot i comprendre per què es fan.
Dit tot això, arriba l’endemà i hom es demana per la utilitat pastoral i política de tot plegat. Segurament, al marge de certes imatges —que podríem catalogar de sublims—, l’esdeveniment no ajudarà massa al desvetllament del missatge cristià, que no vol precisament aquesta mena de convulsions religioses, sinó que més aviat els exemples que els semblen més adients als creients són els que contemplen els orígens evangèlics de conversió personal i comunitària fora de disfresses i altres signes desproporcionats. En aquest aspecte, no crec que aquests actes hi ajudin gaire, sinó que em temo que facin, més aviat, una labor negativa. I políticament, fora de l’impacte lingüístic —que va ser important en comparació al tracte habitual espanyol—, tots els plets amb l’Església i l’Estat continuen pendents, i no convé deixar-se enlluernar innocentment per un acte espectacular: les obres d’art de Lleida continuen amenaçades, el reconeixement d’una conferència episcopal catalana està en l’oblit, el respecte a la personalitat de Catalunya quan es nomenen bisbes forans de llengua catalana i de mentalitat espanyola també. I, en aquest cas, un primer senyal positiu és el nomenament del nou bisbe de Solsona, que sembla arrelat a les nostres contrades. I qui resoldrà les divisions aberrants de Lleida i Barcelona?
Per tant, per ara s’ha cuidat l’espectacle, però no la substància de la realitat religiosa i política catalana. Esperem passos transcendents en l’àmbit religiós i el polític. Si no és així, només ens quedarà el temple de la Sagrada Família, que és una meravella.
Catalunya ja fa temps que no «es mama el dit» i ha aixecat la tapadora de les imposicions de tota mena, tant religioses com polítiques o combinades.
1
1
