Tal com ha anat la història dels darrers segles, tenir estat propi, o poders d’estat, és indispensable perquè un poble pugui sobreviure dins el món que l’envolta. Ja Kant (Königsberg 1724 – 1804), al segle XVIII, parlava de com els pobles necessiten disposar d’un estat propi o, si més no, han de tenir la possibilitat de formar part d’un estat, no hostil. Ell mateix suggeria una forma federal o confederal, i citava com a exemples de bona entesa Suïssa o els Estats Units. El seu llibre cabdal sobre el tema és La Pau Perpètua. Com diu un dels seus continuadors, Johann Gottlieb Fichte (Rammenau, 1762-1814), va dir també, que l’harmonia i la justícia en el repartiment de la riquesa d’una col·lectivitat havia de tenir com a garant l’Estat, amb representants elegits pel poble. No es pot confiar a la llei de la selva la garantia de solidaritat entre ciutadans, entre els pobles i les nacions. I és per tant necessari disposar d’un govern representatiu que practiqui la justícia entre les persones. I això fa indispensable un estat que procuri que la justícia distributiva i d’anivellament sigui imposada amb el suport de la seva gent. També cal respectar els altres pobles en reciprocitat al reconeixement que els demés dispensen al nostre país. La pau universal i concreta, en espais més petits, dependrà de la bona harmonia i l’acceptació entre la comunitat de pobles, especialment els fronterers.
Per tant, un País sense Estat, o formant part d’un que no el respecta, i que en determinats casos l’explota, fa impossible la viabilitat i continuïtat com a poble lliure, perquè viu sotmès. Si l’autoritat fàctica no sols no el defensa sinó que treballa per anorrear-lo, el resultat previsible serà, o bé la rebel·lió popular, o bé la desaparició com de la col·lectivitat sotmesa com a entitat diferenciada en el món.
Determinades possibilitats de conrear la cultura, l’economia, i la mateixa identitat com a poble no es poden exercir sense el reconeixement de les altres nacions i menys si qui diu que representa un poble només l’usa per explotar-lo econòmicament, mentre espera que amb el temps desaparegui l’especificitat de la comunitat que sotmet a espoli. Possiblement sobre el paper hi ha la possibilitat de compartir un Estat, a més en certs moments, a Catalunya, s’han creat esperances que això seria possible, però ara, després d’una llarga i penosa experiència, s’ha vist que això no és realitzable dins l’Estat espanyol. La il·lusió de que això fos un realitat ha fet fallida a Catalunya. I està, ara com ara, en un context on té l’Estat espanyol, del que forma part, en contra.
Si un estat plurinacional no és possible, la separació és lícita del tot, ja que una administració que no treballa per tots els pobles que conté és il·lícita. Quan no es permet el desenvolupament de la cultura, l’economia, la identitat pròpia està absolutament deslegitimada. Quan una persona té gana perquè la societat l’ha marginada és lícit que robi i quan un estat amb un temps prudencial no reconeix la dignitat de la seva gent, encara que doni determinades prestacions, el poble té dret a la seva defensa.
Per tant, sense resoldre la problemàtica de la carència de poders d’estat, Catalunya va camí de la desaparició. Entre molts exemples il·lustratius es poden citar la impossibilitat de generar grans empreses, com poden ser les de les comunicacions aèries, la banca, les petrolieres, les xarxes ferroviàries, etcètera. Sense estat propi només es pot ser una província o la colònia d’un altre poble que sí que compta amb estat propi, i que no reconeix en igualtat de condicions la comunitat diferenciada.
Fins ara totes les iniciatives de bona fe que s’han viscut a Catalunya per apropar-se a un estat compartit amb Espanya han fracassat. Perquè això fos possible caldria un reconeixement mutu, i això no es dóna ara ni sembla que es pugui donar en un futur.
La conclusió és que no cal auto enganyar-se amb fórmules que semblin capaces de preservar el nostre poble. Sense poders d’estat només queda el camí de la decadència, com els ha passat a tants pobles del món. La realitat és dura i tossuda.
4
