Amb les revetlles que celebren antics solsticis convidant-nos a l’evasió, amb els termòmetres advertint-nos de temperatures tan altes com poc saludables, amb les perspectives de viatjar condicionades per la prudència que aconsella la crisi, amb les expectatives per l’optimisme a dalt del cim de les estadístiques de l’atur…, ens ha caigut al damunt un nou estiu. L’economia ajuda ben poc a l’optimisme i la política ens manté expectants, com qui espera un miracle.
De tant en tant, una bona notícia per a l’optimisme: arriben més turistes. Les convulsions dels països de la riba sud de la Mediterrània porten visitants que opten pel destí més segur. Ja va passar quan la desfeta de Iugoslàvia. Res de nou, però quelcom de positiu sí.
La costa s’omple de turistes i els carrers dels nostres pobles i ciutats d’ulls encuriosits a la recerca de pedres farcides d’història.
Finalment, hem estat capaços d’oferir alternatives per als visitants, que ja no són exclusivament atrets per la quantitat de sol i de paisatges bonics.
Ja vénen buscant una part de cultura. El Modernisme els fascina.
Tots acaben mirant cap als cims de la Sagrada Família. Però no ens hem de fer gaire il·lusions els que ho voldríem veure en clau cultural.
Gairebé tots passaran pel camp del Barça, especialment en aquests temps de glòries desbordants. Al museu del FC Barcelona, hi trobaran força expressió cultural, però el que més els importa són els gols de Messi i l’acumulació de trofeus que els deixebles de Guardiola han conquerit aquestes darreres temporades, un cicle triomfal.
Es percep una onada d’optimisme que res no té a veure amb una realitat econòmica i social que ha tret una multitud al carrer per a fer saber la seva indignació, finalment expressada seguint les pautes d’una democràcia que tant costà conquerir. La majoria ha sortit al carrer per a pressionar un govern encotillat per les normatives de l’alta política europea. Tant que costà entrar a Europa! Volen feina i uns líders capaços d’il·lusionar amb propostes de futur assenyades. També és veritat que ha baixat el nivell dels lideratges. El rellotge de la història ha jubilat la generació política de la Transició. Manca aquella capacitat de comunicació amb la gent que arrossegà el poble cap a la democràcia i, per mitjà d’aquesta, cap a la concreció d’un estat del benestar ara en perill. Ja sabem que ens haurem d’estrènyer el cinturó, però que no sigui massa. Ara la paraula més impopular és ‘retallada’.
El país ha sortit de situacions molt complicades, encara hi ha avis que recorden la guerra i la postguerra, però els dirigents tendeixen més al subterfugi que a dir clarament: «Hem de tirar per aquí!» Potser és cert que aquesta crisi era necessària per a avançar en el nostre sistema democràtic, que va néixer condicionat per la voluntat de fer una reforma sense ruptura, salvant la pell de la classe política i econòmica de l’antic règim, aliada amb els amos dels sabres. La generació política que s’havia fet en la lluita contra el franquisme no ho va tenir gens fàcil. Ningú no volia un altre desastre com el d’aquella guerra. Necessitaven temps per a construir el futur, sense excitar els poders fàctics. Han passat trenta anys d’aquell 23F que vacunà el país de qualsevol altre pronunciament militar. Ara els militars són en missions de pau arreu del món i el conjunt del país camina amb Europa cap a un futur compartit. El que es podria definir com ‘la classe política europea’ treballa per un somni que, ara mateix, és tan en perill com les consecucions socials que s’han de defensar amb seny, oblidant la rauxa a què ens podria portar perillosament la indignació.
Aquesta mena de revolta dels indignats ha d’ésser tan pacífica com civilitzada, si volem que compleixi els objectius dels canvis que són imprescindibles perquè tots plegats tornem a creure en un projecte de futur que no es pot construir de cap altra manera que a través de les institucions democràtiques. Deu haver arribat l’hora de les reformes imprescindibles, quan les dues principals forces polítiques seuen a parlar d’una llei electoral que doni sortida a la voluntat expressada per a aconseguir representants sorgits de les urnes per elecció directa, i superar les llistes tancades. Aquest hauria de ser el primer pas per a la reforma que hauria de generar també una Administració menys feixuga, però no pas menys eficaç.
La gent de la cultura ho hem dit per activa i per passiva: tot allò que es pugui fer des de la societat civil, per què s’ha de professionalitzar? La idea és perfectament aplicable en cadascuna de les àrees de gestió del Govern, sense que calgui modificar essencialment els pilars de la societat del benestar. Es té la impressió que aquesta és la línia indicada, en la qual els governants legitimats per les urnes han d’actuar cercant la complicitat dels agents socials, que poden ser representatius de tanta gent que s’ha plantat a les places públiques demanant cívicament que s’iniciï un procés de canvi cap a una societat exemplarment democràtica.
Les passes imprescindibles cap a la fita a conquerir les haurien de fer els dirigents polítics legitimats en les darreres eleccions, mentre tots els altres gaudim de l’estiu i d’una terra que, des de la costa als cims de les muntanyes, és l’admiració de tants visitants, que necessitem per a consolidar aquest país en el si del projecte europeu, que ha estat el somni de tantes generacions a casa nostra.
