Tornaveu
Temps de jubilació. Un gran patrimoni col·lectiu

Ara que tenim ben present el decret del govern espanyol que retarda l’edat de jubilació amb la finalitat d’assegurar el pagament de les pensions en el futur, és el moment de parlar i d’aprofundir en el tema i de comprendre les causes de tot aquest procés. Al meu entendre ens trobem amb les coordenades següents:

1 – Allargament de la vida, en general en bones condicions físiques i mentals.
2 – Envelliment de la població. Menys joves. Baixa natalitat.
3 – Allargament de la vida laboral i retard de l’edat de jubilació.
4 – Molts anys de possible activitat després de la jubilació.

Per tant, la pregunta que ens podem plantejar, referida a la gent gran ja jubilada i que està en bones condicions físiques i mentals, és aquesta: què ha de fer durant tots aquests anys de vida probable que li queden?

La primera resposta és que després d’una vida de treball es té el dret a un descans ben merescut. Un descans acompanyat de la possibilitat de poder fer el que cadascú ha volgut fer des de sempre i que, per manca de temps, no ha pogut realitzar. Això és primordial.

Però encara queda molt de temps per a més coses. Jo veig que una munió de persones grans, jubilades, el dediquen a ajudar els altres gratuïtament a través d’un munt d’institucions benèfiques. I això és bo, fer el bé omple la vida de sentit.

I també l’omple treballar per al col·lectiu que és el bé comú. No es tracta de crear el partit dels jubilats, com s’ha dit de fer en algun lloc d’Europa. No. Entre altres coses, perquè, quan s’arriba a aquesta edat, ja tothom té el propi partit i ha fet la seva elecció. Del que es tracta és de ser conscients que tant de temps disponible—i de tanta gent alhora—es podria orientar envers algun objectiu transversal, l’assoliment del qual ens comprengués a tots, i que l’esperança d’aconseguir-lo omplís d’entusiasme aquestes persones que ben sovint tenen respostes negatives en veure que el seu futur, si se’l miren únicament des del punt de vista biològic, declina inevitablement.

Per sort, hi ha una vida espiritual, col·lectiva, a construir, i és bo que les persones grans hi siguin presents juntament amb els no tan grans i amb els més joves. El temps i l’experiència que no tenen els uns poden ser substituïts i complementats pels que tenen els altres. La gent gran té un interès especial pels afers col·lectius, i això és un bé de Déu que no es pot infravalorar; al contrari, les seves personalitats i experiències, les seves energies, els seus contactes i les seves idees serveixen per a millorar una multitud d’aspectes de la societat.

El nostre poble ha iniciat un camí que el pot dur a la independència. Aquest objectiu necessita la capacitat de treball de tothom. Convèncer democràticament i pacíficament el nostre poble, que viu un dia a dia preocupat per la crisi que ens aclapara, i convèncer-lo que el futur de Catalunya seria millor si ens governéssim nosaltres mateixos—ja que així els impostos que paguem es podrien aplicar a les polítiques socials necessàries—és una tasca que requereix molta gent i que s’ha de fer des d’ara mateix. N’hem d’estar convençuts i demostrar-ho. Això vol dir acció, moure’ns, dedicar-hi temps.

La gent gran té aquest temps. I, a més, té una altra cosa molt més important, intangible, però molt necessària: la generositat de fer-ho sense l’afany de protagonisme que caracteritza els polítics professionals, absència que afavoreix el treball en equip i, per tant, un treball eficaç i de màxima eficiència. Gràcies a Déu, ja hi ha molta gent que fa aquest treball. I fóra bo que se n’hi afegís molta més.

No cal dir que el seu enquadrament s’ha fet a través de les plataformes que cadascú ha escollit, i que aquest és el camí a utilitzar si es volen fer créixer aquestes energies. La feina és recíproca; les institucions les aprofiten en benefici de l’objectiu col·lectiu, l’assoliment de la independència; i les persones grans, jubilades, augmenten la seva autoestima perquè participen, de manera activa i generosa, en un moviment que intenta dur a terme un canvi històric a Catalunya. Un canvi que la pot situar, com un estat sobirà més, a Europa i al món.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa