Aquesta vegada ha estat sonada la cosa. El francès Dominique Strauss-Kahn, el flamant gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) i candidat amb moltes probabilitats de succeir, en la presidència de França, Nicolas Sarkozy, ha estat detingut, «in extremis», a bord d’una avió a punt d’enlairar-se, denunciat per una cambrera de l’hotel on s’hostatjava.
Avui, al parc, em fixava com els coloms segueixen insistentment la coloma. Ella no en fa cas, camina lleugera, s’esmuny. Se la veu molesta fins i tot, encongida, insignificant. L’altre insisteix, pesat, obsedit, poderós, amb les plomes inflades, presumptuós, segur, potent, fins que l’encalça.
Molt semblant a allò ens podem imaginar que va passar entre l’influent senyor Dominique i la senyoreta de fer feines de Nova York.
Pobre home! Pobra noia!
Sobre d’ell caurà el pes de la llei, però segur que trobarà maneres de suavitzar-lo. Sobre d’ella quedarà per sempre el dubte de si s’hi va posar bé i va enredar tothom. Serà el seu testimoni contra el del prestigiós i mundialment conegut i respectat Sr. Dominique.
Que em perdonin, però jo me la crec, a ella. El relat em sembla coherent i verídic. També em sembla verídica la reacció d’ell, impulsiva, irreflexiva, inhumana, més aviat com d’un animal en zel. Què li va passar pel cap que va perdre el món de vista?
Hi ha homes que diuen: «Per què no se’n pagava una, de dona, tan fàcil com és?» Aquestes no posen problemes morals. I és que per a molts d’ells, els cossos de dona són intercanviables i no cal ni que siguin animats, vull dir que no cal que pensin, ni tinguin sentiments, ni res. Es paga i llestos. S’oblida i prou. Són com els mocadors que s’utilitzen i es llencen, però és ben veritat que moltes vegades elles també serveixen per a eixugar llàgrimes.
Allò que humanitza és la tendresa, la misericòrdia, la companyonia, l’amistat i principalment l’amor. En l’episodi que comentem no es donava cap d’aquests elements. Pel cap d’alguns homes, tampoc.
