“Caixes centenàries intervingudes per l’estat, unes altres que desapareixen o es difuminen en un SIP… Del sistema financer, un pastís compartit per caixes i banca a parts gairebé simètriques, només en queden les engrunes. Qui en té la culpa?” Així presenta Gemma Aguilera el seu reportatge a la revista “El Temps”, convidant qui vulgui trobar resposta a aquesta pregunta a la lectura del llibre “Els errors de les caixes”, l’autor del qual, Antoni Serra Ramoneda, presidí la Caixa de Catalunya abans de l’actual panorama.
Segons el text, des que l’any 1990 el govern italià impulsà la Llei Amato, que incitava les caixes i els instituts de crèdit de dret públic a convertir-se en entitats privades, Itàlia ha vist desaparèixer 154 caixes d’estalvis. Margaret Thatcher ja havia dut a terme una política similar a Anglaterra el 1985, amb el pretext que les caixes eren institucions poc modernes va dissenyar una llei que les va fer desaparèixer del mapa. A l’estat espanyol va ser el Banc d’Espanya l’entitat que en va promoure la pràctica desaparició, inspirant-se en aquests precedents internacionals. Es posà en qüestió la politització de les caixes. La Caja Castilla-La Mancha, finançant un aeroport fantasma, va facilitar el principi de l’actuació reguladora. La periodista cita Serra Ramoneda textualment: “El problema no és la presència de polítics en les caixes, sinó la presència de polítics dolents. El cas d’Euskadi és clar: les seves sis caixes, ara convertides en tres per fusions, són de fundació pública de les tres diputacions. I la gestió hi ha estat impecable, duta per professionals que han pogut treballar sense ser molestats pels polítics. El resultat és que la BBK, la “Kutxa” i la Caixa Vital, presenten la millor rendibilitat, seguretat i solvència –superior a la de “la Caixa”- de tot el sistema financer espanyol”.
Sens dubte, al marge de la bona gestió, la capacitat que concedeix a les caixes basques la peculiaritat del seu sistema fiscal és una gran avantatge, que ha fet possible que no necessitessin ni un sol euro del FROB.
Pel que fa a l’estat espanyol, el 2008 va començar el terratrèmol que va aconseguir que de 81 marques es passés només a 45. Era l’inici de la gota malaia que ens ha portat a la situació actual de la que només s’han lliurat les caixes basques, Ibercaixa i “la Caixa”; la resta “s’han integrat en un SIP carregant-se un deute immens per crèdits del FROB o, directament, han estat intervingudes per l’estat a través d’aquest fons de reestructuració bancària que concedeix crèdits a un interès del 8 %”.
“Els errors de les caixes. Adéu al model de caixes d’estalvis” (Antoni Serra Ramoneda, Viena Edicions) és el llibre en el que, tot fent anàlisi de la situació, Ramoneda posa en qüestió els arguments del Banc d’Espanya, que ha fet desaparèixer una trentena d’entitats des del criteri que hi havia un número excessiu d’entitats i una gran massificació d’oficines, quan Alemanya segueixen existint 430 caixes. Serra Ramoneda també busca la causa a “l’ens regulador, que hauria d’haver estat més sever en la política d’inversions i d’expansió de les caixes, perquè si hagués fet be aquesta feina, avui la davallada del coeficient de solvència de les caixes no seria tan alarmant”.
Considera un gran error l’expansió fora dels territoris naturals de les caixes: “En el deliri expansionista la lluita entre caixes per aconseguir els millors locals era despietada”, afirma Serra Ramoneda, poc abans de descobrir-nos els graus de temperatura de la febre expansionista: entre el 1984 i el 2000 es va duplicar el nombre d’oficines, que va passar de 10.400 a 19.300 a tot l’estat, mentre que els bancs van tancar 357 sucursals. Tampoc no exculpa les caixes per la seva política d’inversió en el totxo, tot recordant que tenien exposats al sector de la construcció 217.000 milions d’euros en crèdits, pisos i sòl adjudicats. Fins i tot la Caixa “va trepitjar fort amb la compra de la Immobiliària Colonial, a més de concedir crèdits a promotors de primera categoria com Núñez i Navarro”. Sobre el futur de les caixes-banc l’autor aventura que resultarà “molt difícil, sinó impossible el retorn dels crèdits del FROB i no podran mantenir l’Obra Social, perquè els beneficis que puguin generar caldrà destinar-los al retorn del crèdit del FROB, a un interès proper al 8%”.
