Efectivament, encara que Sant Jordi, en relació a Catalunya, apareix com un fracassat des de fa segles, ja que no ha estat capaç de matar el drac que amenaça ancestralment Catalunya; però si ho examinem bé, no ha estat tan negativa la seva actuació, perquè ha fet un servei al poble de Catalunya innegable: una part important en la integració de les comunitats o persones, que l’una darrere l’altra ens han anat ocupant el territori històric català i no han pogut fer desaparèixer la consciència de col·lectivitat. Potser sense ell podia haver esdevingut un genocidi innocent o complaent per part dels tradicionals enemics del poble català, que malgrat l’arma de la immigració descontrolada sense cap possibilitat defensiva mínima durant segles, continua vivint, i malgrat tants intents perversos no han aconseguit que el drac es mengés la princesa. I sorprenentment, contra tot pronòstic, els catalans amb més o menys dificultats continuen mantenint la personalitat.
La confraternització humana a través de la ‘rosa’ ha facilitat unes relacions personals indestructibles per la via de l’estimació, i els vells i nous compatriotes han estat capaços de fer perviure una convivència que, a primera vista, semblava impossible. Els intents violents o solapats per a destruir la societat catalana s’han estavellat contra les roques que l’amor entre les persones i la terra ha representat la rosa. L’amor ho ha fet possible. Potser sant Jordi hi té alguna cosa a veure, ja que el fet de la integració ha estat un miracle que només els nostres cavallers i les princeses han pogut preservar. El mateix Ajuntament de Barcelona volia aquest any fer festiu Sant Valentí, i el clamor popular ho ha impedit. Imagino que no era una mesura del tot innocent repartir l’esperit del 23 d’abril amb una altra festivitat forana als nostres costums. Hi ha qui des de dintre mateix del vaixell treballa per enfonsar Catalunya pensant que és una pàtria depassada. Però a l’imaginari català hi ha arrelada la diada de les roses i l’amor i això està per damunt, i molt més, de la ridícula política d’algun funcionari municipal irresponsable o ignorant.
Però més encara, també és el dia del llibre, que mentre siguem capaços de continuar publicant literatura i tota mena d’escriptures no minvarà la cultura. No perderem el llegir i l’escriure encara que moltes vegades el que oferim per la diada de Sant Jordi són un grapat d’obres literàries mediàtiques poc serioses. Però hi ha de tot i també continuïtat ferma i perquè el sant i molts catalans ho vigilen constantment.
Diguem-ne, doncs, la diada de la integració sense recança: l’amor i la cultura mantenen i mantindran la llengua, la cultura i la finor d’un poble destinat a participar en el context dels pobles lliures d’Europa i del món. I finalment cal dir que el Sant Cavaller, recolzat per un poble que no vol morir, algun dia no llunyà, ens ajudarà a treure’ns el drac del damunt, no en dubteu…
