Un poble només pot arribar a ser col·lectivament lliure si el componen persones o associacions que visquin la llibertat sense límits, tot i respectant la llibertat dels altres. L’emancipació no és obra de desfilades, cants patriòtics, jugades tàctiques polítiques de baixa volada, ni de cabdills excepcionals. La llibertat comença en l’interior de cada membre d’un poble. Cal viure i tenir les idees clares sobre què significa la sobirania política responsable i saber que tot comença quan s’aconsegueix l’alliberament d’un mateix en benefici de la col·lectivitat. Si un poble no és capaç de fonamentar-se en la base d’una gent que sigui capaç d’arribar el sacrifici personal per la seva llibertat i la de la comunitat, no té cap possibilitat de triomfar en una lluita aferrissada per obtenir-la. I a l’inrevès: la llibertat volguda de tot un poble s’imposarà davant el desafiament històric, polític, econòmic i social… que pot fins i tot comportar el deslligament d’un Estat, si la gent fa seva la llibertat. La vida associativa fa viure el valor de la llibertat personal i comunitària. La fortalesa personal i col·lectiva serà clau quan, els nostres ciutadans rebin tota mena de pressions polítiques, amenaces, o actes concrets per desbaratar qualsevol procés de deslliurament d’un poble que ha viscut més de tres-cents anys sotmès. Els atacs seran brutals i sense miraments. Fins al límit de fer defallir a molts, frustrant-los totes les il·lusions. Els agrupaments socials com les associacions poden pal·liar la soledat del resistent il·lusionat davant possibilitats d’abast històric. Els agents que no accepten la sobirania popular, abans de deixar anar una peça que ha servit per pagar la despesa estatal, faran tot el que sigui possible i imaginable, amb bones i males arts, per evitar qualsevol grau d’emancipació. Posaran en pràctica mesures amb tota la força que siguin capaços d’exercir per tal que els catalans es desdiguin davant les amenaces i segueixin admetent l’explotació econòmica i l’anorreament nacional. L’única sortida és la fortalesa d’una gent que porta segles essent perdedora i que ara sembla recuperar el coratge.
Si les ànsies de llibertat no són prou fortes, més val que no ens hi posem, ja que les pressions seran tals que poden fer trontollar els sentiments nacionals. Aquest serà, sense detalls previsibles, l’onada per ensorrar i gelar l’anima d’un poble que fa massa anys que no té llibertat. I la pressió serà la de la bèstia ferida de mort abans d’abandonar la presa. Fins i tot després de la constitució d’alguna mena d’estructura d’Estat continuarà la lluita contra Catalunya a tots els nivell internacionals, i això per molt de temps. Ha passat en totes les antigues colònies espanyoles, que han recuperat finalment la concòrdia potser pel fet de parlar la mateixa llengua, però en el cas català o abans el portuguès no s’han reconciliat del tot, segurament no ho faran, no intentaran en el futur tenir una bona col·laboració de veïnatge, que fóra per a ells i per a tots convenient.
Així doncs, només una gran fortalesa nacional pot resistir la cascada de malvolences que cauran damunt de Catalunya i si la nostra gent encara aquest procés pensant en flors, violes, desfilades i himnes, i poc disposada a sacrificis heroics no hi haurà emancipació. Depèn doncs de si hem entès que per ser lliures hem d’acceptar i fer front a les penalitats que s’esdevinguin, i llavors, si les nostres bases són prou fortes, veurem si som mereixedors d’ésser un Poble lliure. I una de les nostres fortaleses més valuoses és la nostra vida associativa.
4
