El club de rugbi de Perpinyà, la USAP (Unió Esportiva dels Arlequins Perpinyanesos) va aconseguir el títol de la lliga francesa de rugbi el 2009, una gesta esperada per tot un poble d’ençà el 1955, l’any de l’última victòria, i portant a set el nombre de títols en la història d’aquest club creat l’any 1902.
La USAP és un club atípic. Des de sempre. Alimenta i promociona alhora la identitat i els valors catalans de tot un territori com ho ha fet el Barça en altres circumstàncies durant el franquisme.
A tall d’exemple, recordarem la figura del poeta Albert Bausil, fidel seguidor de la USAP als anys 1920. Escrivia versos empès per l’emoció, els vespres de victòria com de derrota. Adreçant-se el 3 d’abril del 1921* als jugadors a la vigília de la semifinal contra el Racing-Club de France de París, il·lustrava aquest desig d’identificar l’equip amb el país català (traduït del francès):
És tot el Rosselló que t’aporta avui
el seu cor viu en els colors de la falange.
És el primer cop que el Cor Català
va a lluitar contra el Cor de la Capital.
El país us espera. Les verges d’ulls negres
miren amb somni l’ombra de la Terrassa…
Us heu endut en les vostres febres, aquesta tarda,
la fe de la nostra raça!
Val a dir que el mot ‘raça’ no tenia aquells anys les connotacions actuals.
Avui l’estadi Aimé Giral de la USAP amb les seves quinze mil localitats, dotze mil ocupades pels socis, ha esdevingut una ciutadella temuda per tots els equips, de tan gran que és l’afició del seu públic cridaner i mogut.
De sempre les samarretes dels jugadors de color blau atzur posicionen el blasó ‘sang i or’, o sigui les quatre barres a la part esquerra a nivell del cor mentre els mitjons són quadribarrats. D’altra banda, els seguidors de la USAP sempre han també acompanyat llur equip a l’exterior fent onejar els colors de la senyera per a donar suport a l’equip demostrant, encara que de manera implícita, una pertinença nacional diferenciada al si de l’estat francès. Mai els aficionats i seguidors de cap altre equip—sigui a Occitània, sigui al País Basc—no han tret banderes occitanes o la ikurrinya per a sostenir llur equip, sinó, com és comú en l’esport, els mateixos colors de la samarreta.
Per a recalcar encara més la connexió amb el territori, els jugadors catalans disputen molts partits abandonant els colors tradicionals (calces blanques i samarreta blau atzur) per una samarreta groga i vermella, el famós ‘sang i or’, i fins i tot per a la Copa d’Europa uns colors que recorden els del Barça!
D’ençà de la final perduda l’any 1998,** contra l’Estadi Francès de París (aquestes confrontacions entre la USAP i l’equip parisenc s’assemblen als partits Barça-Madrid), la cançó mítica de Lluís Llach, «L’Estaca», ha esdevingut l’himne del club. Just abans del partit, la megafonia difon també «La Santa Espina», molt apreciada del públic, que l’acompanya picant de mans. Aquests ‘himnes’ transmeten una excitació i una electricitat particulars al públic.
La USAP promou també el bilingüisme (francès-català) en totes les seves estructures visibles: retolació a l’estadi, pàgines web, comunicació…
Tot plegat, la USAP torna als catalans l’orgull de ser català al mateix temps que els ensenya el camí de la victòria. Amb la USAP, la població experimenta «l’orgull de ser català» i l’autoestima contraposant-se a l’autoodi lingüístic de les darreres generacions.
Esdevenir aficionat de la USAP és per a molts catalans del nord una primera etapa significativa que proporciona un sentiment de pertinença a valors identificats al territori català.
D’altra banda, els directius de la USAP han comprès el potencial que representa Catalunya en termes de mecenatge i contractes publicitaris, de públic nou i de mediatització. Per això, els quarts de final de Copa d’Europa disputat entre la USAP i el Toló a Montjuïc el 9 d’abril d’enguany s’han convertit en una festa, una demostració de catalanitat i una operació de seducció envers els ‘catalans del sud’. Fou una diada a la qual van participar 30.000 nord-catalans. Segons el president de la USAP, es repetirà cada any i potser al Camp Nou per a convertir un partit de rugbi en una manifestació popular de germanor pancatalana inèdita.
* 1921 és també l’any que es va crear la Santboiana, primer club a Catalunya, a Sant Boi de Llobregat.
** Vegeu el llibre «La USAP de Perpinyà, la força del rugbi català» de Robert Marty i Pere Manzanares (Ed. Thassàlia 1998).
