L’endemà de les eleccions El Punt Avui titulava a tota portada «Catalonia is not Spain», fent ús insòlit d’un idioma no català en sintetitzar el resultat sorgit de les urnes. Per primera vegada des que es recobrà la democràcia, una formació de disciplina catalanista guanyava les eleccions generals a Catalunya. El fet es produïa enmig d’una abassegadora victòria dels conservadors espanyols i l’enfonsament del partit del govern a causa de la crisi, seguint un fenomen que s’ha anat escampant per les democràcies del sud d’Europa. Catalunya i el País Basc han resistit l’onada del canvi, cadascuna amb un accent propi. Els mapes que recollien l’expressió gràfica dels resultats ho explicaven més clarament que les paraules. Editorialistes i analistes polítics anunciaven una nova etapa de la relació Catalunya-Espanya.
El nou govern té una àmplia majoria, però abans de prendre cap decisió ja ha d’aplicar les mesures econòmiques imposades per Europa, sap que no pot provocar una involució al País Basc i ha d’obrir un nou diàleg amb un catalanisme que ha guanyat les eleccions amb la reivindicació del Pacte Fiscal. Tres dècades després ha reaparegut un model autonòmic frustrat pel desencert de l’estratègia del cafè per a tothom. Hi ha dues autonomies històriques; la resta vol ser Espanya. Sempre s’ha dit que el cos electoral és savi… Les urnes sempre tenen raó. Si s’haguessin limitat a reconèixer aquestes dues realitats nacionals, amb dos estatuts i una política fiscal justa, tots plegats ens hauríem estalviat molts problemes.
Arribada l’hora de governar, tenim el que tenim. La política real anuncia com a inevitables unes retallades que afectaran sobretot les prestacions de la societat del benestar. Hi ha un convenciment generalitzat que s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Qualsevol governant voldria en aquesta situació que fos un altre qui posés el picarol al gat, però el govern de la Generalitat ha fet un nou exercici de responsabilitat anunciant un conjunt de mesures impopulars que afecten la sanitat, l’educació, l’estructura administrativa, els mitjans públics de comunicació, els impostos indirectes… Sembla que s’hagin oblidat de la cultura (i aquí és on volíem arribar), àmbit en el qual la reducció pressupostària ja és una evidència. Els professionals de la cultura s’han vist afectats per les baixades de contractacions —quan es tracta d’espectacles— i de vendes, si ens referim a les arts.
L’àmbit de l’associacionisme cultural viu un any en què fins al final no s’ha parlat de subvencions. Les associacions s’han vist obligades a disminuir l’activitat. Ho han fet en silenci, en contrast amb el sector professional que s’ha mobilitzat manifestant el desacord amb pancartes reivindicatives. No hem sentit alçar la veu als dirigents associatius. La cultura popular té una gran capacitat de resistència, perquè es va fer contracorrent i a contra cor del sistema. El seu gran valor és que el voluntariat social i cultural és altruista, va fer resistència en els temps més difícils i restrictius, en el procés de la nostra història contemporània, quan el cos social va veure ben clar que no es podien esperar solucions d’un centralisme sempre hostil a Catalunya. Aquell va ser el moment en què sorgí la fórmula associativa per a fer front als problemes col·lectius. «Associeu-vos i sereu forts!» fou la consigna que llançà Clavé. És per això que l’impuls associatiu segueix latent i pot superar qualsevol crisi replegant-se en si mateix.
Tot té un límit, no obstant i això. Rere la cultura, inclosa la no professional, hi ha un dens teixit empresarial que ha de sobreviure. No es pot deixar desemparada la cultura, seria un greu error, perquè també es posa en perill una multitud de llocs de treball i es pot generar desmobilització. De la mateixa manera que no ens podem quedar sense artistes, tampoc no s’han d’enviar a casa els activistes culturals que es mouen per altruisme. Són la gent més compromesa amb el país, la columna vertebral d’un model social que podria entrar en crisi. Són la gent que ha contribuït a la singularitat que justifica el Catalonia is not Spain, que ha passat de les pancartes reivindicatives als grans caràcters de la portada d’un dels diaris més emblemàtics —nascut, per cert, de l’associacionisme.
La cultura ha de posar de part seva l’esforç que calgui per a superar aquesta situació, però no ha de ser la parenta pobra de la què es pot prescindir sense conseqüències. Cal fer l’esforç que sigui necessari per adaptar-nos a les mesures que exigeix la Unió Europea —un somni històric de Catalunya—, però ningú no està legitimat a sacrificar una part fonamental de la nostra identitat nacional, precisament la que és l’essència del Catalonia is not Spain!
1
