La mutilació d’un dels troncs del Pi de les Tres Branques –símbol de la unitat lingüística i cultural del Països Catalans i des del segle XVIII citat com un símbol de la Santíssima Trinitat– ha estat més que un acte vandàlic a l’atzar. La intencionalitat, en ple procés sobiranista, no genera dubtes. Però quina és la història d’aquest símbol? La repassa l’investigador en el camp de la cultura popular Ramon Felipó en un article al Regió 7 titulat De la santíssima trinitat a l’independentisme.
Originàriament anomenat el Pi de Campllong, l’any 1746 un bisbe de Solsona va prometre indulgències a qui resés prop d’aquest arbre. Aquí començava una història, però aquest arbre no s’erigiria en símbol fins a l’any 1888. Com explica Felipó, va ser amb la publicació del poema de Mossèn Cinto Verdaguer, “que va consagrar-lo com l’arbre sagrat de la Pàtria. Dedica una bona part del poema a glosar i explicar la Santíssima Trinitat, alhora que hi fa passar un jove rei Jaume I, encara un infant, que va tenir el somni dels tres reialmes: Catalunya, València i Mallorca. Sense Verdaguer, aquest arbre només hagués estat un arbre singular, monumental i de simbologia catòlica. Fou mossèn Cinto qui el va consagrar com l’arbre de la unitat de la llengua catalana i dels Països Catalans”, sentencia Felipó.
Posteriorment, durant la Mancomunitat, el districte electoral de Berga i Manresa va decidir fer un aplec per Sant Jaume sota el vell Pi, ja mort, fent una missa, sardanes i parlaments. Com recull Felipó, el diputat Ferran Vall i Taberner, en un discurs a peu del Pi de les Tres Branques va assegurar que “aquest aplec no representa sols la celebració d’una victòria electoral, episodi circumstancial en la batalla constant per Catalunya, sinó que principalment és una festa simbòlica, plena d’espiritualitat. Les tres branques del Pi són símbol de la Fe, de l’Esperança, i de la Caritat, que és amor. Fe en Déu i en la justícia de la nostra causa”. I com relata l’autor, “després de la Guerra Civil, Ferran Valls i Taberner es va fer aferrissat franquista-feixista, va atacar durament el catalanisme que havia defensat ardidament durant la joventut…”.
