La missa del gall és l’ofici religiós cristià que se celebra la mitjanit del 25 de desembre per commemorar el naixement del Nen Jesús. Aquest ofici també era conegut com la missa dels pastors perquè durant la seva celebració se simulava, o es representava l’adoració dels pastors al portal de Betlem. En el transcurs de la missa es canten nadales i en algunes esglésies, en el moment de l’eucaristia, tenien el costum d’amollar ocells que omplien el temple de joia silvestre amb la seva piuladissa. A les esglésies de Mallorca i a les de L’Alguer va conservar-se de forma ininterrompuda la interpretació del Cant de la Sibil·la, peça medieval de cant gregorià que anuncia l’arribava de Jesús i el judici final.
«Lo jorn del Judici / parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal, / home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar / i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà; / mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits / perdent los seus naturals delits»…
En l’actualitat, la Sibil·la canta a Santa Maria del Mar, a la Catedral de Barcelona i a la de La Seu d’Urgell, al Principat, i a Ontinyent, Gandia i Xeraco, al País Valencià; el Cant de la Sibil·la de Mallorca ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
L’àpat de Nadal. Per referir-nos a l’àpat nadalenc tornem a donar la paraula a Violant i Simorra, extrec aquest comentari del seu Llibre de Nadal -en una preciosa edició de l’editorial Altafulla a cura de Josep Molí, per cert; diu: «Les viandes i begudes que antany es consumien en aquesta data, sobretot en el dinar, tenen molt ritual d’arrel tradicional molt pregona i llunyana». Entre galls, lletons, galls d’indi, cabrits i anyells, ens relata què es menjava en una casa (benestant) de la Barcelona de principis del segle XX aquest migdia: «… la clàssica sopa de macarrons escorreguts amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums… el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes cansalada, etc. I per postres torrons i neules sucades amb vi ranci». Després menciona un curiós, i robust beuratge d’aquests dies, el piment, i ens conta com el cambrer [d’un convent] de Banyoles preparava aquest piment: «Primerament lo die de Nadal entren al piment XXIV (24) justeyes de vin e aquell die lo Camarer metni miga [mitja] lliura de pebra e tres lliures de mel». D’aquesta musculada beguda se’n donava un «enap [vas per veure] i mig a cada monjo i clergue».
L’arbre de Nadal i el vesc de la sort. El costum de guarnir l’arbre de Nadal, ja molt introduït a casa nostra, com un símbol de la festa, no cal dir-ho ens arriba del països del Nord europeu, on l’hivern cobreix de neu la ciutat i els boscos, on la verdor resplendent de l’arbre ressalta enmig de l’alba i gèlida capa nivosa. Aquest arbre dona fe que el món es viu, raó per la qual el festegem, el duem a casa i el guarnim, i l’arbre, com antany la roja flama del vell tió que enceníem la nit del 24, a part de la promesa de vida, ens aporta màgics regals. Vet aquí el significat de l’arbre de Nadal. Uns altres elements vegetals que s’han introduït en l’actual imaginari nadalenc són el vesc (aquesta mena de raïm que adorna al bosc les balbes rames dels arbres amb la seva aèria vida parasitària) i l’acerat boix grèvol, i el galzeran de fruits vermells, tots ells combinats amb llaços, espelmes o llumetes de colors, ens recorden l’alegria del dia de Nadal dins l’hivern depressiu.
1
