TORNAVEU, Associacionisme i Cultura anirà publicant regularment alguns dels seus treballs que, ja sigui pels continguts, per la seva simbologia o per les seves propostes, continuen essent de molta actualitat.
PROBLEMES D’IDENTITAT
Els pobles oprimits tenen —tenim— problemes d’identitat. Al nostre país de tant en tant apareixen els defensors d’una catalanitat al marge de la llengua catalana. Alguns afirmen que es pot ser un escriptor català i no escriure en la nostra llengua, d’altres, que qualsevol ciutadà del nostre país és català, encara que no parli la nostra llengua, etc. Aquestes afirmacions responen a una actitud que ha estat anomenada “oberta” pels seus defensors, que han titllat de “tancada” l’actitud que identifica catalanitat amb llengua catalana.
Sobre la qüestió dels escriptors i de la literatura no hi insistiré perquè d’altres ja ho han fet i més bé del que jo ho podria fer ara. Sobre la catalanitat dels ciutadans del nostre país hi ha una certa confusió perquè se solen barrejar diferents conceptes, sobretot el cultural i el polític. Sembla que no hi ha gaires dubtes que tots els ciutadans de Catalunya han de tenir la plenitud de drets polítics (dels pocs que tenim i de tots els que tinguem, esperem-ho). Deixem, doncs, de moment, els drets polítics de banda i parlem breument de la llengua i la cultura.
La cultura catalana està estretament lligada a la llengua i, per tant, la catalanitat està estretament relacionada amb la llengua catalana. No veig com pot ser d’una altra manera. Vull dir amb això que el sr. Puig, que viu a la Bonanova i sempre parla en castellà (o espanyol), no és català? Sí, és català; un català renegat. I en Miquel Jiménez, que ha nascut a Catalunya i és fill d’andalusos i parla “també” com el Sr. Puig, sempre en castellà (o espanyol), l’hem de considerar de la mateixa manera? És evident que no, però, per què? I a Don Julián Gutiérrez de Valladolid, que és funcionari de l’Estat i sempre parla en castellà (o espanyol), com l’hem d’anomenar?
Amb poques paraules, diria que en Miquel Jiménez és català, perquè ha nascut a Cata- lunya, que no és renegat perquè no ha abandonat res que tingués prèviament i que la seva catalanitat dependrà del seu grau d’integració lingüística i cultural. Com més conegui i utilitzi la llengua catalana, més català se sentirà i més català serà, objectivament parlant (no faig judicis de valor). Hi ha Miquels plenament catalans, hi ha Miquels molt poc catalans i n’hi ha fins i tot que són, de fet, espanyols (fills d’espanyols) que viuen a Catalunya. Com podeu suposar, no es tracta de jutjar el grau de catalanitat ni de donar patents de catalanitat a ningú. Em limito simplement a constatar un fet. La qüestió clau que cal retenir per opinar amb objectivitat és que en Miquel es troba entre dues cultures: la d’origen i la catalana. Sentir-se i ser cada vegada més català vol dir fer seva cada vegada més la llengua i la cultura del país on viu, del seu país, i sentir com a propis els problemes de la societat catalana.
La catalanitat “renegada” del sr. Puig no ofereix gaires dubtes o matisacions. La catalanitat d’en Miquel només es pot entendre com un procés de transició entre dos àmbits culturals. I el cas del funcionari, és com el primer, en general, també molt clar i senzill: No és ni se sent català. És un espanyol instal·lat a Catalunya.
Acabo amb una pregunta: A favor de quin sector social va qui defensa una catalanitat al marge de la llengua i la cultura catalanes? La resposta ens pot servir per entendre els motius de fons que hi ha darrera certes afirmacions.
