La cosa no serà fàcil, pel que augura la reacció espanyola, i hem de ser molt curosos en administrar la nostra fortalesa, anant junts en l’essencial. I un objectiu com el nacional, somni de generacions, no el podem malbaratar per les discrepàncies polítiques que existeixen en qualsevol societat esdevinguda Estat i que seran lícites i convenients en el futur. Cal que tothom faci un esforç per posposar somnis i projectes socials que és viuran normalment després que obtinguem l’emancipació. En una democràcia com la que preparem hi haurà lloc per a totes les opcions democràtiques, però no ara, quan en l’essencial no ens governem. Avançar les rivalitats abans d’hora ens podria deixar a tots sense l’objectiu que cerquem com a Poble, i malbaratar la il·lusió col·lectiva que estem vivint. Cal retenir les teòriques formulacions socials fins l’hora de la llibertat, llavors serà el moment de triar entre totes les opcions democràtiques i socials. El contrari ens portarà a celebrar Pasqua abans de rams, i ens podríem quedar amb un pam de nas i podríem malmetre l’oportunitat nacional que ara tenim i quedar ensorrats per molt de temps.
Si volem reeixir cal que tots plegats ens revestim de raó i que tant els estadistes com la gent del carrer que ha propulsat el canvi nacional pacífic i democràtic, actuem amb aplom. Ara hi ha sobre la taula l’opció a la llibertat, que ens condiciona a tots: als catalans, per demostrar que som un poble el més unit possible en un moment transcendental, però també als demòcrates espanyols, que han de reconèixer finalment que Catalunya té una voluntat nacional clara; uns i altres hem de saber que l’eix polític i social no és el que ara es juga. L’èxit serà que Catalunya i Espanya restin democràtiques després de l’inevitable trauma esdevingut després de qualsevol mena de separació. Una vegada obtinguda la possibilitat de decidir, serà l’hora de la política social. Ara no podem frustrar unes il·lusions que semblaven impossibles a Catalunya fins fa quatre dies i que han estat desvetllades i desitjades per generacions després de llargs períodes dictatorials. Ara ens podem reconciliar amb la nostra història, amb gran respecte per la cultura castellana, que admirem però que no la volem com a substituta de la nostra ni imposada barroerament, com ha succeït almenys durant els darrers tres segles.
Hem d’entendre que el projecte fracassat d’Espanya susciti una ensorrada a un poble castellà al que li han estat inculcades unes idees nacionalistes insolidàries amb Catalunya, però aquesta relació de bon veïnatge es pot fer renéixer amb el temps, dins l’oferta d’una relació fraterna europea, cordial i cooperativa, com esperem que sigui la futura UE, on cada vegada més s’espera que es visqui més estretament la relació entre les diverses nacions lliures que constitueixen la Europa democràtica i acollidora de totes les cultures continentals que practiquen la llibertat i prosperen en solidaritat.
