Sóc una d’aquelles persones que, de forma anònima i autodidacte, un cop presa consciència de la seva prohibició i del seu arraconament en qualsevol imprès més o menys oficial, així com als mitjans de comunicació i, segons el moment, als llibres, vàrem voler aprendre a llegir i escriure la nostra llengua, la de casa. Vaig prendre el compromís que si de mi depenia, la meva llengua no es perdria, no desapareixeria. Des d’aquell moment, tot el que he escrit per a mi ho he escrit en català.
Valorava sobretot, que la pèrdua d’aquesta pèrdua, si finalment desapareixia, era simplement un empobriment cultural. La intenció era procurar transmetre-la als meus fills, si és que mai en tenia -aleshores encara no.
Posteriorment, els meus fills han anat a escoles on han aprés des d’un principi en català i, evidentment, també el castellà, que és la llengua més parlada al carrer, a botigues i comerços.
Tot aquest preàmbul em serveix per expressar la percepció d’un vaivé, que aproximadament podria abraçar els anys del darrer tram democràtic viscut, durant el qual hom copsava un cert respecte vers les persones que ens expressàvem en català, una tolerància, potser.
Semblava que s’apaivagava la intensitat de la intransigència de dominador de molts interlocutors a la vida quotidiana. Observava llavors com persones que, com els meus pares, que eren del bàndol perdedor de la guerra, gent, diríem, d’esquerres, republicans, demòcrates, en la qüestió lingüística i en d’altres, que potser ara no fa el cas esmentar, feien valdre, però, el dret d’intransigència que els atorgava, precisament, la ideologia que havia resultat vencedora. Fent gala sovint, d’allò de “hábleme en español” – això com a mínim – volent dir “en castellà”, quan algú s’hi dirigia en català. Estalviaré aquí més d’una anècdota, viscuda també segurament per força persones que tinguin ja uns anys.
Semblava, doncs, que tot i que en inferioritat, amb els anys, anava produint-se de forma pausada l’aproximació a un cert tracte d’igualtat entre ambdues llengües, d’una certa comprensió del perquè no volíem que es perdés com a fet de cultura i tret d’’identitat, entenent que de fet català i castellà parteixen d’un mateix tronc.
Ara, però, de fa tres o quatre anys, tots veiem que s’estan produint un seguit de canvis a la nostre societat, arrossegats per l’economia i la manca de respostes per part dels poders, sobretot de cara al desmantellament de l’organització social, tal com fins ara l’hem coneguda.
L’embogiment dels poders diversos per acumular-ne més i la utilització de l’ésser humà per aconseguir-ho, faciliten que, sota el paraigua de la crisi, s’aprofiti per crispar persones que ja estan prou crispades perquè pateixen el que està passant, -es palpa al carrer- cercant culpables a tort i a dret i, sense entendre què passa, carreguen contra el que de bell antuvi alguns veuen com el mal de tots els mals. Arrossegats per les expressions dels darrers governs i per determinats grups i personatges, a l’estat i aquí, passa talment com en l’economia domèstica, que detecto un retrocés: floreixen novament, amb més intensitat que abans, la intransigència i la incomprensió.
Els exemples d’aquestes percepcions els podem anar a cercar a no fa massa temps enrere – també n’hi ha des de fa molt– amb l’afany d’arraconar aquesta llengua, políticament se n’han sentit i vist de gruixudes, des de les subdivisions propiciades per considerar diferent el valencià, l’illenc, fins a arribar al paroxisme de l’”aragonès oriental” i tants etcèteres com vulgueu, semblen donar impuls a persones que senten enyorança d’altres èpoques i que, portin pocs o molts anys vivint aquí, reclamen que es parli en castellà – en espanyol, diuen – deixant la qüestió de la que es tracta per discutir sobre la llengua en la que es fa quan majoritàriament entenen què és allò que es diu. Això es produeix tant en reunions de veïns com en assemblees del que sigui.
Pot haver influït en aquest fenomen el recanvi de persones als barris, que des de centres, associacions o agrupacions diverses havien viscut aquells moments anteriors als que ara estem vivint, i també el canvi de paisatge humà degut a la immigració, al qual majoritàriament sembla que els resulta més còmode expressar-se en castellà.
Preocupa aquest retorn a uns modes que semblaven superats definitivament però que son latents, que sembla que s’estimulen quan convé i que no ajuden a la convivència.
M’agradaria que això només fos una percepció.
