La lamentació sobre la crisi de valors que pateix la societat actual està generalment arrelada a casa nostra en el segment poblacional que se sentí motivat pel que en podríem dir ‘el somni de la democràcia’. És a dir: les generacions que van patir en carn pròpia la manca de llibertats i l’opressió de la ja superada dictadura. S’ha constatat aquest fet, entre molts altres, una vegada cobert el primer terç de segle en democràcia, per mitjà de l’enquesta del Grup Europeu de Valors que auscultà la societat catalana. Es podria dir que hi ha un cert desencís davant dels objectius aconseguits.
Les enquestes gairebé sempre acaben sent la constatació de les intuïcions i aquesta, que signen ESADE i la Fundació Carulla, en aquest sentit tampoc no n’és una excepció. L’escepticisme està instal·lat entre les noves generacions i el desencís entre els que ja eren adults quan s’assolí la democràcia. El període de temps transcorregut des d’aquell moment en què els somnis semblaven a l’abast, ha fet possible la incorporació social de la primera generació que encara no havia nascut el 15 de juny del 1977, quan aquest país, després de quatre dècades exercí el dret de vot en llibertat. Aleshores es vivia una il·lusió i ara vivim una crisi de valors aleshores impensable.
Forçosament ens hem de demanar què ha passat i com s’explica que el desencís i la inhibició s’hagin instal·lat. Les darreres dècades no solament ens han fet més lliures, sinó que, a més a més, ens han incorporat a l’Estat del Benestar de què ja gaudia l’Europa on ara estem plenament integrats. Hem vist com l’ensenyament i la sanitat s’universalitzaven, com la societat s’obria a una participació de la dona tant en la vida professional com en la pública, com la majoria d’edat s’establia als divuit anys de qualsevol sexe… També s’han superat els tabús davant les minories socialment reprimides… L’estat espanyol—i Catalunya amb ell—és tal el paradigma de qualitat de vida a nivell internacional que se’ns ha arribat a qualificar com «un dels llocs del món on es viu millor». Ens hem incorporat no solament a l’Europa que ens rebutjava, sinó també a les organitzacions internacionals amb prestigi i el procés de democratització que ha viscut Espanya s’ha considerat exemplar, un model a seguir. Si tant de bo ens ha succeït, què ha portat a la indiferència i l’abstenció?
És ben cert que la crisi econòmica que vivim ens ha fet caure del pedestal, com ha passat amb les altres democràcies occidentals. Les unes més que les altres, també és cert, però en el nostre cas s’ha fet evident que encara érem víctimes d’un passat que ens convertí en l’hotel d’una Europa que havia desenvolupat la investigació tecnològica creant patents i que, si bé era cert que la condició de ‘país ideal per a anar de vacances’ possibilitava que visquéssim tan bé com ells, no ho era menys que ho fèiem per damunt de les nostres possibilitats. Que n’era d’important la ironia d’aquell «que inventin ells» que algú pronuncià en el passat i ara ens perjudica en temps present!
No obstant això, la crisi de valors que patim té més profunditat que tot això. Hem passat de la repressió a l’alliberament amb més velocitat que la resta del continent, per exemple. I això s’acaba pagant: el procés sociològic de l’evolució s’ha de seguir correctament perquè es consolidi amb naturalitat. Les coses han de fer el seu camí, sempre s’ha dit. Aquestes constatacions es relacionen amb els grans trets de la modernització social que, si fa o no fa, ens afecta com la resta del món.
En les particularitats de la nostra consolidació democràtica hi ha qüestions que promouen desencís. La primera d’elles és la corrupció de la vida pública, que no és sinó la correlació de la mateixa corrupció que hi ha a la gestió privada, que és allà on s’ha originat sempre, i que existia a l’autarquia quan unes quantes famílies es repartien els negocis que origina el poder. Que ningú no s’escandalitzi, però la democràcia no desmuntà les plataformes de poder econòmic de l’antic règim que encara campen avui i demostren una gran possibilitat d’influenciar les decisions del poder polític, malgrat la denúncia d’escàndols financers que han portat a la presó significatius representants de l’oligarquia econòmica. No n’hi ha prou, massa vegades ha quedat patent la impunitat.
L’altra vessant del desencís sorgeix de no haver completat el procés democràtic. Aquesta negligència ha distanciat els polítics dels seus representats. Ja és hora de posar fi a la partitocràcia acabant amb les llistes tancades en tots els nivells electorals. Ara que tenim eleccions municipals, quan podrem elegir els alcaldes directament, sense l’afegit d’una llista d’acompanyants que no podem esmenar de cap manera? Quan votarem pel diputat de districte, que sens dubte apropa al poble i fa útil la figura del parlamentari? Es resoldrà alguna vegada la dicotomia de les funcions d’ambdues cambres de les Corts Generals, una de les causes que no s’hagi resolt adequadament el dit Estat de les Autonomies, que encara ens oprimeix fiscalment i fomenta més independentisme que qualsevol altra qüestió? En aquest moment de consultes sobre independència, per què no és a la legislació el dret inalienable a l’autodeterminació? Podríem afegir una llarga llista de qüestions sense resoldre, que fomenten el desencís dels que van somiar en una autèntica democràcia i els que s’hi han format i hi han detectat un interessat immobilisme partidista.
Com a valor positiu, l’enquesta de valors que comentem detectà que el fenomen associatiu està en alça des del 1990—segurament quan es produí la consciència social que la democràcia no tenia solucions per a tot—, i atreu el jovent notòriament, especialment si es tracta de fomentar la convivència i aportar solucions als problemes col·lectius. En contrast, s’envelleixen les associacions de veïns i les vinculades als partits polítics, els sindicats i les organitzacions religioses. Tot té la seva explicació.
