Hem tornat a València, com cada 25 d’abril, i aviat farà una dècada que amb uns o altres, amb cotxe, tren o autobús, baixem en data assenyalada per commemorar la batalla d’Almansa i per recordar que el nostre marc de referència és més ampli i s’hi inclou el nord pirinenc, i el ponent oblidat, i la terra insular i el jardí dels tarongers.
Ara fa uns dies férem de nou el viatge. Enguany, però, hi trobàrem a faltar un dels fixos, un dels que sempre hi era. Com l’Ovidi, uns jorns enrere, Pep també havia fet les maletes, i havia marxat de vacances.
Havia conegut a Pep Tur i Vives (Calp, 1948 – València, 2015) quan jo vivia a la ciutat del Túria. Allà, a la tardor del 2010, hi havia entrat en contacte a través de la seva filla, amb qui compartíem apunts al carrer de la Nau i hores de biblioteca a les facultats de Blasco Ibáñez.
Amb el seu característic rostre reflexiu, amb contorn de barba blanca i ulleres d’observador, era un dels peons silenciosos de l’esquerra valencianista, dels que van per feina sense necessitat de reconeixements públics. Les nombroses mostres de condol evidencien, així, la incidència que havia tingut en el teixit social de la ciutat del Túria i com era d’estimat per companys i amics.
Originari de Calp, on començà a treballar en la indústria pesquera, com feia el seu pare, aviat s’embrancà en el moviment de defensa dels treballadors, tot sent partícip de les tertúlies clandestines que s’organitzaven a la Marina Alta durant els primers setanta. Eren els cinefòrums itinerants a partir dels quals es debatia i s’estenia la consciència antifranquista juvenil i els plantejaments de l’assagista de Sueca en aquells darrers embats de la dictadura.
Eren els anys de la seva militància a la Germania Socialista que teoritzava Marquès, esquerra alternativa que bevia dels moviments socials per intentar capgirar un país perplex, com definia el seu ideòleg. El nom clau de “Jordi” l’acompanyava aleshores. Després dels mesos obligatoris a Cartagena, a la marina, i de l’experiència en el sector de la construcció, Tur farà el pas a la capital, on treballarà en una fàbrica d’envasaments. Allà es decantà per estudiar dret, tot i que ja en aquell moment, per la seva vocació sindical, coneixia més lleis que molts dels llicenciats. Més endavant passà per Silla, on s’endinsarà en el món educatiu. Al mateix temps, es vinculà estretament a la costanera Benissa, el poble de la seva dona, amb qui ha compartit ideals i valors.
Membre durant anys de les Comissions Obreres d’influència fusteriana, Tur decidí als primers noranta enfortir el que havia de ser un sindicat nacional i de classe estrictament valencià, la Intersindical Valenciana, que s’aniria formant a partir del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV), encara avui força majoritària a les aules del sud.
Són infinitat les campanyes que s’han anat promovent des de la seu del carrer Juan de Mena, amb l’impuls, la coordinació o el suport d’un home d’idees definides, que s’estimava la terra i que defensava la llengua, perquè el valencià, el català de tots, no era una qüestió menor. Ell, que assumí la veu del poble, estava expectant pels canvis propers, per comprovar si la seva concepció de llibertat i de justícia podrien estendre’s i, per fi, podia canviar-se tantes coses.
Dos anys després de jubilar-se professionalment, però de continuar defensant els drets nacionals i socials del País Valencià, Pep Tur ens deixava tot fent evident com són d’imprescindibles els treballadors incansables, els que fan feina sense voluntat d’antologia, sense pensar en ninguna posteritat.
I sona L’estaca de fons, com després ho farà El cant dels ocells i som al Tanatori Municipal de València i pensem en aquells versos de “Vida amunt i nacions amunt” que escrigué Estellés. No seria estrany imaginar, com s’apunta en l’acte de comiat, que allà on sigui, Tur ja estigui començant a organitzar una nova secció sindical, per enfortir el sindicalisme de País.
