La moral que creients i no creients hem assumit de la civilització cristiana no contempla pas l’austeritat com un pecat, més aviat es tracta d’una virtut. Potser cal fer aquesta precisió abans de recobrar el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PecCAT), que plantejà portar la cultura arreu, complint un dels preceptes bàsics de la Il·lustració, amb dos segles de retard. Tampoc es tracta de fer una crítica a un projecte de govern que pretenia crear equipaments culturals on no els hi havia. Un objectiu sens dubta encomiable que no hauria de caure a l’oblit, malgrat que el PecCAT va patir una contesta clara del teixit associatiu per ser plantejat tardanament i sense pressupost i per la injusta agressió al patrimoni cultural de les associacions, afavorint una certa confiscació per part dels ajuntaments, obsessionats en la municipalització dels equipaments de les entitats mal qualificades de “privades”. Aquest és el pecat que possibilita un cert joc de paraules, gràcies a la coincidència amb les sigles del projecte.
Val a dir que una part de les opcions polítiques que integraven el tripartit arribà a entendre la qüestió, fent l’oportú reconeixement de l’aportació històrica de les associacions, en avançar-se a l’administració pública creant equipaments que, sense l’esforç popular, mai se’n hauria gaudit. Parlem d’una insòlita xarxa de societats ateneístiques amb locals propis per la cultura i l’esbarjo. Més de quatre-cents ateneus encara són actius i es disposa d’unes vuit-centes sales de teatre polivalents que, en arribar la democràcia, foren oportunament censades i avaluades. Aquest fenomen que, des de mitjans del segle XIX, va promoure centres de convivència i difusió cultural a partir de l’esforç i l’estalvi popular, a nivell peninsular només té equiparació amb els equipaments de les societats musicals valencianes, com en el nostre cas gràcies als corrents positius de culturalització de les classes populars que generà la Il·lustració, de la que els ateneus, les corals i les bandes de música varen ser agents d’una eficaç expansió, a espatlles d’un estat que veia afrancesades aquestes iniciatives, mentre a França i a la resta d’Europa van ser els estats els promotors dels corrents de canvi social que la nostra oligarquia rebutjava.
No tenia cap mena de sentit oblidar una tan extraordinària aportació popular a la societat del benestar i encara el tenia menys afavorir el que en la pràctica era una confiscació. S’arribà a temps per enlentir-la i la realitat econòmica impossibilità l’aplicació del PecCAT, però cal recobrar els aspectes positius de la iniciativa. Qui pot considerar desencertat dotar d’equipaments les comunitats que no en tenen? Com podem oposar-nos a que associacions i equipaments pactin la millora i comparteixin la utilització d’uns equipaments que van néixer per ser útils al conjunt de cada comunitat i que, quasi sempre, es van fer gràcies a l’esforç de tot el col·lectiu. Segurament en aquell temps a ningú se li hagués acudit qualificar d’entitat privada l’ateneu de cada poble o de les barriades de les comunitats més grans. Precisament aquest és el criteri que cal aplicar en una necessària revisió del PecCAT.
Vivim temps d’austeritat, cal treure el màxim rendiment de les coses que tenim. Ja sap tothom que és un luxe insostenible duplicar equipaments, fer un centre cívic al costat d’un ateneu. S’han comés molts errors en aquest sentit. Sembla cert que, en lo privat, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, que no ens podíem permetre tants dispendis, tantes segones residències, ni automòbils de gran cilindrada, ni vacances pagades a crèdit… Les classes populars foren embarcades per una política financera dissenyada per una colla d’especuladors que sembla que sortiran indemnes dels seus errors i malifetes. Encara pitjor: ens ho faran pagar a tots plegats. Però… El sector públic també s’ha equivocat fent dispendis amb opulència, gestionant els cabdals públics sense el rigor amb que s’administren els privats, aplicant l’electoralisme en la creació d’equipaments, inflant la nòmina pública… Professionalitzant-ho tot, fins i tot el que sempre havia funcionat be en mans de la societat civil, com era el cas de les festes i la cultura.
La crisi no ha arribat perquè si. Els problemes dels ajuntaments amb les arques buides no han estat producte de la casualitat. No hem sabut mirar la història més propera per adonar-nos que la Catalunya pròspera i socialment avançada que ens envegen, no s’ha fet des de l’estat. Ben al contrari, la riquesa ha estat generada pels emprenedors que s’han basat en la cultura del treball. També la voluntat d’associar-se per fer front als problemes col·lectius ens han distingit com a poble, tant com la història i la nostra cultura. Es cert que s’han d’aprimar els pressupostos, però també és cert que hem de seguir avançant, com es cert que s’ha de generar treball obrint l’horitzó de les noves generacions… Perquè no tornem a la cultura de l’esforç? Perquè no recordem que, aquesta xarxa d’equipaments que justificà la creació del PecCAT, es va fer amb les mans de la gent i des del compromís col·lectiu. Hi ha molta feina en rehabilitar teatres i ateneus, en crear espais de convivència de les petites comunitats… Es cert que ha passat molt de temps, no obstant estem millor de com estaven, quan els nostres avantpassats es van atrevir a aixecar el patrimoni col·lectiu que hauria de generar una gran autoestima.
En el nivell de cada poble, també de cada barri, hi ha equipaments que son l’orgull local. Cal posar la imaginació en marxa, fer un pla adequat al moment que vivim d’austeritat. Els cabdals públics haurien de ser útils en un doble sentit: donar treball i posar al dia un patrimoni cultural i arquitectònic inqüestionable. I de passada, també s’ha de promoure equipaments on no n’hi ha però són necessàris, però seguint l’exemple de les associacions que van crear els nostres avis per fer front als problemes col·lectius. Ells ja sabien que es millor que t’ensenyin a pescar a que et regalin el peix. Potser dels pressupostos hauria de sortir la canya, per no passar-nos d’austers.
