Quina o quines han de ser les llengües oficials del futur estat català? La resposta ha generat controvèrsia, i certament és una qüestió fonamental. Però no tot és blanc o negre, en aquest debat, és a dir, o el català com a única llengua oficial, o cooficialitat amb l’espanyol. El periodista Vicent Partal proposa una solució que valdria la pena estudiar: “vull proposar que cap llengua no tinga la consideració d’oficial i que el sistema lingüístic del país es regesca com en alguns dels estats més avançats del món i no pas com s’ha regit tradicionalment a Espanya”, apunta Partal en una columna d’opinió a Vilaweb.
Al seu entendre, “no és obligatori” tenir una llengua oficial, com ho demostra el cas dels EUA, Mèxic, Austràlia o el nord d’Irlanda, on no hi ha reconeixement jurídic explícit de cap llengua, però s’hi considera llengua nacional l’anglès, o l’espanyol en el cas de Mèxic. Partal respon a per quina raó “és millor que no hi haja cap llengua oficial i que en canvi cada institució puga declarar-ne unes quantes” argumentant que “és molt més útil i eficaç, més acostat a les necessitats dels ciutadans i més racional”.
Segons la seva proposta, cap llengua no seria oficial a tot el territori i en tota circumstància, “simplement, cada institució decidiria lliurement quines són les seues llengües oficials, segons les necessitats reals dels usuaris”. Per exemple, en una ciutat amb forta presència de parlants de l’espanyol o de l’amazic, els hospitals locals podrien declarar aquestes llengües com a oficials en l’hospital, amb la intenció d’atendre millor els ciutadans, això sí, matisa, “sempre tenint en compte que tot allò que implicàs aquest reconeixement hauria de ser també aplicat a la llengua nacional, el català”. El periodista remarca que, sense estar lligats, es podrien fer polítiques lingüístiques molt adaptades a la realitat social i a les demandes sociolingüístiques.
Segons Partal, fer cooficial el castellà tindria conseqüències no necessàriament positives, perquè “per quin motiu a Berga o a Olot l’espanyol ha de tenir una posició de privilegi, superior a llengües que fins i tot hi poden ser més parlades localment?”. Un altre argument del periodista per a la seva tesi és que els drets dels parlants de l’espanyol poden quedar igualment protegits sense que sigui una llengua oficial, perquè Europa els empara.
Ara bé, Vicent Partal insisteix que “al meu entendre, el castellà no és una llengua natural de Catalunya”, i per tant, “acceptar-la com a natural seria acceptar una imposició històrica de l’espanyol al nostre país”. En aquest sentit, proposa d’oferir a Andorra, Espanya i Portugal l’adopció d’una convenció lingüística ibèrica, per la qual “un espanyol tindria dret de ser atès en espanyol a Berga i un català de ser atès en català a Valladolid, en justa reciprocitat”.
I no cal dir que això reforçaria el català al País Valencià, les Illes i la Franja. “L’ús de la nostra llengua hi seria reconegut no tan sols per les lleis pròpies sinó, a més, per un acord internacional”, sentencia Partal.
Podeu consultar l’article íntegre clicant aquí.
