Fa uns quants dies, el 25 de juliol, es desfermà una tempesta als mitjans de comunicació per un escrit de confessió del polític català més important del segle XX —en opinió de l’historiador Jaume Sobrequés— respecte d’una herència ocultada durant més de trenta anys fora de l’estat espanyol. De seguida, una majoria de columnistes de la premsa s’acarnissaren —i encara s’acarnissen— damunt una figura política singular, que prefigurà en la clandestinitat la realitat que avui és Catalunya i hi contribuí des de l’acció política decisivament. Quasi bé tothom hi ha fet el seu comentari: alguns dels seus (antics?) partidaris i els seus opositors. Cosa que és prou lògica, un cop s’acciona el mecanisme imparable dels mitjans de comunicació.
Potser ens convindria una mica de serenitat. Per tot plegat, per a saber i entendre què ha passat, per a arribar al fons de la qüestió, no és prudent instal·lar-se en agitacions verbals i gestuals. Cal serenor i fermesa per a demanar responsabilitats, sempre, a qui sigui i on calgui, però sobretot ara ens cal tenir-ne per a no perdre el rumb ni la força —sinó guanyar-ne— del camí que hem emprès. Moure escàndol és l’especialitat de la premsa que s’edita a Madrid sobretot quan som a tres mesos del desafiament més important que el poble català ha plantejat mai a l’Estat espanyol en tres segles, quan aquest poble català ha demostrat més unió. En un moment que els nostres representants polítics de primer rengle han demostrat més fermesa. En un moment que la nostra societat civil s’ha articulat més decididament i ha causat més impacte i admiració internacionals.
Res no és debades. I els catalans ho hauríem de saber. De vegades, en determinades circumstàncies, no deixar-se arrossegar per la vèrbola suscitada i optar per la prudència del silenci, davant la provocació, ens pot fer més lliures.
6
10
