Sembla que es van esgotant tots els camins polítics per resoldre el plet que té plantejat Catalunya amb Espanya. Malgrat les evidències del malestar dels catalans, o d’una gran part d’ells, no sembla que sigui inquietant per als poders espanyols. O no es creuen que la lluita per la llibertat és seriosa a aquesta banda del món o pensen que si no hi ha res a fer tenen finalment els tancs a la seva disposició. Aparentment no els preocupa gens, i l’orgull i la inconsciència del poble castellà al llarg de la història avalen el manteniment de la posició d’un Estat dividit en províncies com a la francesa o en una Castella fracassada, perquè modernament mai no s’han mogut d’aquesta posició rígida i suïcida. Hem se sospitar que davant una nova divisió política territorial peninsular empraran tots els mitjans a la seva disposició, sense cap mena de recança pel que puguin dir a l’exterior, que en el context europeu i en general a tot el món occidental proper té una noció molt clara de la llibertat individual i col·lectiva però que no es mullaran per nosaltres fins que no vegin que la cosa és seriosa.
Per tant, si utilitzen la força hi haurà reaccions de desconegut abast i segurament de nivells diversos però que dependran de la fortalesa interior dels catalans. La incògnita és fins quan l’estat espanyol podrà aguantar aquesta vergonya pública davant el món occidental, si és que volen continuar essent una democràcia reconeguda. No ho sabem però segurament ells sospiten que davant les amenaces de tota mena, els catalans es doblegaran de nou com han fet altres vegades. La llibertat mai no la regala ningú i només aplicant el dret de conquesta -que han utilitzat sempre per imposar la submissió a la seva llei, només aconseguida històricament sobre Catalunya, per cert. Però ara els catalans poden aspirar a un cert grau d’independència política si estan disposats a passar per moments dramàtics si cal.
El que voldria posar de relleu és que la recuperació d’una Catalunya lliure no és un joc de flors, violes i romaní. Serà molt dur i hauríem d’estar preparats per assumir-ho passi el que passi i llargament. El que ens ajudarà a ser més resistents és que l’alternativa és la desaparició com a poble, com es pot comprovar en altres indrets de l’Estat espanyol on la provincialització ja s’ha produït i que han restat en una situació de lamentable dependència física i mental. Els catalans no volem que això ens passi i hem d’estar disposats a ser mereixedors de saber ser lliures per molts entrebancs que ens posin per davant. Durant el franquisme molts practicàvem la llibertat possible i d’aquells cenacles va poder reeixir una nova primavera nacional. Ara no malmetem aquella esperança davant les greus dificultats que ens posaran pel camí, sabem que en aquesta ruta no ens faltaran mines explosives pròpies que caldrà desactivar. I a més ho haurem de fer tot sense violència, com la història ens ha anat configurant, en pau i fermesa. Potser el panorama fa basarda però l’horitzó és la llibertat.
11
