El passat dia 12 de febrer, a l’empara dels actes organitzats per la Festa Major d’Hivern de Barcelona, en honor de Santa Eulàlia, els barcelonins van tenir ocasió de contemplar, aplegats en un mateix indret i de forma quasi simultània, tres manifestacions de cultura popular similars, fins i tot relacionades, però alhora ben diferents. Ens referim a la Muixeranga d’Algemesí, el Castellers i els Falcons. Amb motiu de la inauguració del Monument als Castellers a Barcelona, es van reunir a la Plaça Sant Miquel les sis colles de Castellers que hi ha actualment a la ciutat, la Muixeranga d’Algemesí, la Nova Muixeranga d’Algemesí i els Falcons de Barcelona.
Per a aquells que no tinguin l’ull fi, pot semblar que tot és el mateix: persones que pugen uns damunt dels altres, però si ens hi fixem més detalladament, hi trobarem diferències, tant pel que fa a les figures realitzades com a les indumentàries i a les músiques acompanyants. Quines són i d’on venen aquestes semblances i diferències? Per entendre-ho bé cal fer una mica d’història i seguir-ne l’evolució des dels orígens.
D’entrada, està ben documentat que hi ha dos orígens ben diferents que donen lloc a les tres manifestacions que estem tractant (i potser a alguna més, però això és un altra tema).
Les investigacions realitzades fins a la data semblen coincidir que els Castellers i les Muixerangues actuals provenen d’un mateix origen: les antigues Moixigangues al País Valencià. Aquestes eren unes festes, originalment de caràcter pagà i posteriorment vinculades a festes religioses, on es representaven diferents “balls”, entre els quals hi destacava, sembla ser que com a punt final de la festa, l’execució d’una o diverses torres humanes, de no gaire alçada. Aquests balls es van donar a conèixer pel sud del Principat amb el nom de Ball de Valencians. A la zona del Camp de Tarragona – Baix Penedès arrela amb força, sobretot pel que fa a l’aixecament de torres o figures humanes. És a partir de meitat del segle XIX, amb la pèrdua de força del gremis, que sovint esponsoritzaven aquestes manifestacions, que les activitats evolucionen de forma diferent: mentre que al principat arriben a l’Alt Penedès i prenen la forma dels llavors anomenats “xiquets”, molt semblant als actuals castellers, al País Valencià comencen a decaure fins a gairebé desaparèixer, llevat de llocs com Algemesí, Forcall, Peníscola i Titaguas. A partir del 1996, primer amb el Moviment de Recuperació de les Muixerangues i després amb L’Entitat Promotora de Muixerangues del País Valencià, es comencen a fundar o refundar colles a pobles i ciutats on havia desaparegut.
Per una altra banda, els Falcons són una activitat d’aparició més recent al nostre país i d’origen totalment diferent. De fet , està documentat que l’origen del que es coneix com a Falcons es troba en una activitat de tipus gimnàstic anomenada “Sokol”, d’origen txec, que va arribar a Catalunya a través de la Federació de Joves Cristians cap al 1930. El Sokol estava inspirat en la màxima “mens sana in corpore sano” i era impulsada per sectors nacionalistes eslaus a Praga. És per això que determinades organitzacions amb esperit nacionalista les van adoptar com a model, sota el nom de “Falcons”, que és la traducció al català del nom txec. Posteriorment, la influència del ja potent moviment dels castellers va afegir a les figures gimnàstiques inicials altres més construccions en forma de torre humana. No obstant, encara es conserven figures amb més component gimnàstic que no pas d’alçada.
Un cop explicades les diferències i relacions entre les tres manifestacions que es van trobar a la plaça Sant Miquel aquell dia, cal comentar el propi acte. A la plaça van confluir -i podríem dir que van xocar- els interessos i les posicions de la tradició, representada pel Castells, les Muixerangues i els Falcons, i de l’actualitat més rabiosa, en la figura d’uns manifestants que protestaven per diverses problemàtiques. Hi havia diversos col·lectius manifestant les seves protestes: veïns descontents per la forma del monument, pel seu cost, treballadors lluitant pel seu lloc de treball, gent gran afectada pels bons preferents d’alguna entitat d’estalvi … Tot plegat amb el rerefons de la crisi i les conseqüents retallades. Tots ells, segurament, amb motius i raons suficients per queixar-se. Però, era el lloc i el moment adient? Eren els membres de les colles participants els blancs adequats de les seves ires?
És cert que, havent-hi diferents motius, potser caldria analitzar totes aquestes raons per separat, però jo em quedo amb dues qüestions: la figura del monument i tota la resta.
Pel que fa a la figura, és cert que hi ha gustos per a tot, però sembla ser força general l’opinió que la forma no ha estat encertada. Especialment, cal tenir en compte l’opinió dels interessats i, sembla ser, que, deixant a part l’estètica, els castellers no s’hi senten representats. Ens podrà agradar més o menys, l’art modern té aquestes coses, però potser el mínim desitjable és que allò que es pretén homenatjar s’hi senti identificat. De nou ens trobem en allò tan habitual en aquest país, no sé si en d’altres també, de fer les coses sense comptar amb els interessats. Tant costava de consultar les colles castelleres de la ciutat per mirar de trobar un projecte amb el que s’hi sentissin identificades? Molt probablement no s’hauria trobat una solució que satisfés tothom, però potser sí una majoria, cosa que garantiria un cert consens i, mirant-ho des del costat del polític de torn, una excusa perfecte davant d’aquells als qui, finalment, el monument no els agradés. Una altra cosa és el cost. L’import, de més de 600.000 € (les quantitats ballen segons les fonts, com sempre) per “una pila de filferro trenat”, que sembla més aviat relacionat amb el cava que no pas amb els castellers, és, com a mínim, una provocació pels qui estan patint les retallades en pròpia carn.
Això ens serveix per arribar als “altres” manifestants. Com va passar el dia abans amb els gegants i el bestiari representatiu de la ciutat (no oblidem que els Gegants, l’Àliga i el Lleó de la Ciutat són representants oficials de la Ciutat per llei), els membres de les colles van rebre els insults, imprecacions i alguna cosa més per part dels manifestants. Deixant de banda el fet de trobar-se enmig del merder sense solta ni volta, hi ha un parell de temes que van fer especial mal als membres de les colles: el qualificatiu de “neofeixistes”i l’acusació de “pesseteros” i venuts, que es van sentir sovint. Una situació que comença a ser habitual: quan hom fa quelcom que no és del nostre gust, l’acusem de totalitari.
Tornant al tema que ens ocupa, qui és més “feixista”? Qui està representant una manifestació de cultura popular o qui tracta de boicotejar-la? Els actuants no van imposar la seva actuació al espectadors, fossin de la mena que fossin i haguessin acudit per una o altra raó. El carrer era obert a qui volgués ser-hi, inclús a aquells que van anar-hi a protestar. En canvi, els qui pretenien impedir o com a mínim deslluir les actuacions sí que tractaven d’imposar la seva voluntat amb mitjans violents (físics o dialèctics).
I si hi ha quelcom que faci mal als qui estem treballant per la cultura popular del nostre país, és la qüestió dels diners. Les seqüeles del cas Millet s’escampen a tots nivells. Ningú serà capaç de jurar mai que, en el mon de la cultura popular, no hi ha absolutament ningú que no hi pugui tenir algun interès crematístic. Però no poden pagar justos per pecadors. Els milers i milers de persones que cada cap de setmana surten als carrers i places per mantenir vives unes tradicions molts cops centenàries i hi esmercen el seu temps i molt sovint els seus diners. La situació econòmica actual ha reduït les ja escasses ajudes oficials a quantitats gairebé testimonials. I tot i així, estem aconseguint que les activitats es segueixin fent cada dia, cercant recursos nous amb l’ús de la imaginació i, normalment, amb aportacions dels membres de les colles. Segurament, no hi ha res més injust que aquesta acusació, que només pot venir de la profunda ignorància sobre els fets dels qui l’emeten. Diuen que la ignorància és molt atrevida. Jo admiro aquells a qui la ignorància fa ser prudents, no sigui que clavem la punyalada a l’esquena de qui no ha fet cap mal.
1
