«A la història d’Espanya l’acceptació de la seva realitat plural, de la seva diversitat, no s’ha vist com un element enriquidor, sinó com una amenaça a una idea d’una Espanya homogeneïtzadora i centralista. I la llibertat i la democràcia s’han vist massa vegades com un risc per aquella idea. La llibertat que viatge dels individus a les col·lectivitats es veia incompatible amb la visió unitarista dels sectors més conservadors de l’Espanya tradicional.»
Amb aquest substanciós paràgraf Miquel Roca i Junyent orienta, en la seva columna setmanal de «La Vanguardia», una resposta a la campanya de certs poders fàctics que «aprofiten ara la crisi i les seves circumstàncies per a qüestionar el model que mai van acceptar». Qui fou un brillant parlamentari, un dels més reconeguts pares de la Constitució espanyola i també de l’Estatut de Sau, adverteix que «la crisi no l’han provocada les autonomies; o, en tot cas, no l’han provocada ni principalment ni exclusiva les autonomies». Dit això, precisa que «seria injust i, sobretot, enganyós i superficial fer recaure en el model autonòmic la responsabilitat de la crisi. Amb això molts quedarien molt descansats».
Les substancioses opinions de Miquel Roca conflueixen que les autonomies, més que la causa de la crisi, són simplement una excusa: «Les autonomies no eren res més que l’excusa, el pretext; la raó profunda i última de la “intentona” colpista no era una altra que la contestació del sistema democràtic, de la llibertat recuperada després de tants anys de règim totalitari i d’una dramàtica guerra civil. I les autonomies, singularment les de Catalunya i del País Basc, simbolitzaven allò que no es volia acceptar. Les autonomies no n’eren la causa, eren l’excusa en què recolzava el disbarat del “tejerazo”.»
Roca iniciava l’article amb el pretext d’una pregunta sobre si creia que la causa del 23-F havia estat la reestructuració autonòmica consagrada per la Constitució del 1978, i arribava a la conclusió que «el gran error del PSOE i el PP fou, en aquell moment, acceptar que l’excusa era vàlida. D’aquí la LOAPA i els primers intents de qüestionar el desenvolupament autonòmic constitucional».
La prudència que acostuma a caracteritzar les expressions públiques de Miquel Roca
—tant quan exercia la política brillantment, com ara que ha consolidat un dels més prestigiosos bufets jurídics— no li genera continència quan afirma que encara avui es viu una convivència difícil: «Ja no tenim riscs de cops d’estat, però el problema és subjacent en el debat social. Els poders fàctics són diferents; ja no és de les casernes d’on vénen les amenaces a l’actual model constitucional.»
