Robert Schuman, Jean Monnet, Walter Hallstein o Altiero Spinelli —emparats per mandataris com De Gaulle, Adenauer, Churchill, Spaak, De Gasperi— van superar a contracorrent les rancúnies de la guerra, l’odi generat per la mort sempre injusta quan és causada per la violència, i es van plantejar un nou ordre europeu des de la generositat que consideraven l’únic remei contra la intolerància que havia portat els uns i els altres a l’obsessió de destruir l’enemic, sense adonar-se que provocaven una guerra fratricida. Van saber superar la situació que imposava la condició de vencedors i vençuts, per a aplicar la tolerància com a fórmula màgica per a construir una nova societat democràtica. Com és possible que una Espanya que assumí la filosofia de convivència europea se segueixi mostrant intolerant contra les minories socials i culturals, com queda patent amb l’actitud del ministre Wert sota la protecció de Rajoy?
Aquells líders que van posar la primera pedra de la nova Europa, al bell mig dels camps de batalla encara fumejants, van proposar a les comunitats nacionals implicades que era imprescindible posar-se a dialogar en termes d’igualtat, bandejar el passat per a construir el futur sobre la base d’una ciutadania europea compartida. A la taula de negociacions ningú no va seure com a vencedor o com a vençut. Gràcies a això hem pogut veure com els líders actuals superaven el fet nacional i també la confrontació ideològica i plantejaven en comú les solucions a una crisi que posa Europa en perill. Hem vist Merkel treballar colze a colze amb Sarkozy i amb Hollande, com després d’Adenauer i De Gaulle ho van fer Kohl i Mitterrand, Giscard d’Estaing i Willy Brandt…, constituint ‘parelles de ball’ a l’escenari de la gran política europea. L’afer que els ha posat per damunt de les diferències i de les discrepàncies és l’Europa que, passats més de seixanta anys des que es trobessin per primera vegada aquell grup d’idealistes visionaris, s’ha consolidat com a qüestió d’estat. Precisament, el miracle que ha obrat la política és que Europa sigui una qüestió d’estat per damunt dels interessos nacionals dels estats que abans s’havien bombardejat per a destruir-se mútuament.
Espanya encara viu del maniqueisme que impulsa a la destrucció de qui pensa diferent. Wert n’és un bon exemple. La seva intolerància i agressivitat —que no ens hem d’enganyar, és la del govern— és equiparable al comportament d’aquells comandaments militars feixistes que s’encarregaven de la depuració del territori que l’exèrcit del Generalísimo anava ocupant. Se’l pot equiparar al model dels suboficials que havien fet galons comandant unitats de regulars indígenes i de la legión del bàrbar Millán-Astray, qui, en plena Guerra Civil, va proclamar a Salamanca «¡Abajo la inteligencia!» davant d’Unamuno, que el replicà amb una sentència: «Venceréis pero no convenceréis», com així ha estat. Però també se’l podria equiparar als inspectors del Ministerio de Educación Nacional que vetllaven des de la mediocritat per mantenir la rigidesa d’uns programes educatius que, dia rere dia, obligaven a la instrucció dels infants —nois i noies, sobretot, perquè la separació de sexes era obligatòria— fent-los cantar l’himne del feixisme espanyol amb el braç dret ben aixecat. La llengua catalana era absolutament prohibida i molts mestres havien estat afusellats, empresonats o desterrats, amb l’acusació de ser «rojos, masones y separatistas», tot a la vegada. Aquelles acusacions van convertir el magisteri en el cos professional més represaliat. Va anar del canto d’un duro —com es diu popularment—, però, finalment, tota aquella política repressora ha esdevingut un fracàs absolut; tant, que el mateix i inefable Wert ha arribat a dir que l’escola catalana ha estat el bressol de l’independentisme. Per això la volen reformar, si convé traient a empentes del ministerio la consellera Rigau, que els plantà cara defensant la immersió lingüística, fonamental per la cohesió de la societat catalana.
Wert ha seguit endavant provocant una veritable revolta a Catalunya, tant en l’àmbit públic com el privat de l’ensenyament, com era d’esperar gràcies a l’èxit del nostre propi model educatiu. No era previsible, però, la rebel·lió dels rectors de més de cinquanta universitats espanyoles, contra una reforma «ideològica i desafortunada», fins al punt de provocar la disconformitat de no pocs dirigents del seu mateix partit per la inoportunitat política demostrada. A hores d’ara, Wert, fonamentalista vinculat a la fundació que presideix Aznar, s’ha convertit en una veritable pedra a la sabata del govern de Rajoy. Aquesta evidència no ens pot fer oblidar l’interrogant que planteja com és possible que la intolerància sigui al poder al sud del Pirineu. Personatges com aquests posen en qüestió una Transició que ha estat considerada exemplar arreu del món, quan en realitat es va fer sota l’amenaça de sabres que mantenien ben alts personatges com Wert. Sens dubte, Europa ens avantatja amb més de mig segle de tolerància.
3
1
