Al bell mig del desconcert que generen les frenètiques noticies de la crisi econòmica, a Catalunya es troben els líders parlamentaris per trobar punts d’acord sobre com negociar un pacte fiscal amb l’estat. Ja és prou difícil apropar el pensament d’autonomistes i estatalistes com perquè, a més a més, la convocatòria, que ha sorgit des de la Generalitat, s’hagi produït en un moment tan difícil. No obstant, ara mateix és improbable preveure cap altre moment que pugui facilitar el diàleg imprescindible per una qüestió tan fonamental.
Qui pot dubtar que l’actual circumstància econòmica obliga a replantejar la relació fiscal de Catalunya amb l’estat? La hisenda espanyola ens tracta seguint criteris colonials des de fa segles, i, per si fos poc, els diferents governs espanyols han frenat el creixement econòmic a Catalunya d’una manera sistemàtica. Aquest és el cas de l’aeroport del Prat, han impedit la possibilitat que aquest aeroport sigui el centre de connexions internacionals que Catalunya precisa. Les grans infraestructures ferroviàries també son víctimes d’aquesta mateixa “política d’estat”: el corredor mediterrani, la connexió d’alta velocitat amb Europa, el desdoblament de les línies que ens uneixen amb València… Una de les proves més concloents és el port de Barcelona, que des que es gestiona des d’aquí ha recobrat les dimensions anteriors a la Guerra Civil en navegació de cabotatge i s’ha situat com a capdavanter europeu en estades de creuers. Un èxit que els organismes de l’estat s’han encarregat de posar en en perill, retardant la licitació dels accessos per carretera que han de facilitar el tràfic de mercaderies.
És ben segur que si analitzéssim altres àrees de la relació de l’estat amb Catalunya trobaríem infinitat d’exemples similars més, que suposen pals a les rodes del creixement de Catalunya. Tot sovint s’ha desenvolupat aquesta estratègia perjudicant alhora altres comunitats autònomes. S’ha demostrat sobradament que el corredor mediterrani és tan cabdal per a València, Múrcia i Andalusia com ho és per a Catalunya. Les seves exportacions tenen Europa com a principal destí, però el projecte es desvirtua si beneficia Catalunya.
No es tracta només de l’espoli fiscal, les inversions de l’estat son clarament discriminatòries i, quan hi ha traspassos de competències, passa com en el cas del traçat de rodalies de la Renfe, que necessiten inversions molt per sobre de les xifres pactades. Pensant la solució d’un conflicte per damunt dels pressupostos autonòmics s’aplicava en el seu moment la política de peix al cove, com succeí en el cas dels polígons d’habitatges socials –per citar-ne un- a fi d’evitar guetos de marginació social -prioritat de la política del president Pujol. En cada àmbit socioeconòmic ha calgut fer front a reptes de major o menor entitat i ha estat necessari aplicar criteris de prioritat que superaven els comptes de la Generalitat. Veient la transformació que s’ha produït durant la democràcia en les estructures de la sanitat, l’ensenyament o les obres públiques, costa d’entendre que la Generalitat no tingui a hores d’ara un dèficit inassumible.
Si la trobada dels líders polítics catalans se cenyeix exclusivament a un pacte fiscal, només s’haurà ajornat la solució real a les relacions de Catalunya amb l’estat, que hauria de ser resolta definitivament, d’una vegada per totes. Cal tenir plena consciència que aquesta crisi ho supera tot, impossibilita les polítiques de solidaritat mal entesa i desproporcionada, és el moment de liquidar unes polítiques fiscals espoliadores que són hereves de les que Espanya aplicava a les seves antigues colònies. La nova realitat ha fet que Catalunya deixi de ser la joia de la corona, han augmentat els nivells de pobresa i de marginació social, com a la resta de l’estat.
En el passat, Catalunya va ser capaç de promoure progrés i benestar a partir de les iniciatives de la societat civil i d’una burgesia que industrialitzà el Principat. Uns i altres, els activistes de les associacions i els emprenedors, van fer funcionar el país, van apropar-nos a l’Europa de la Revolució Industrial contemporània amb el fenomen de la il·lustració de les classes populars. Amb la reiterada indiferència de l’estat, els catalans hem estirat el carro una i altra vegada. Ho vam fer a mitjans del segle XIX, quan esclatava el maquinisme i s’escampaven les idees de la revolució social, impulsant el mutualisme i el cooperativisme, l’educació i l’estimació per la cultura. Ho vam fer a les primeres dècades del segle XX, en ple trasbals de la Gran Guerra, creant la Mancomunitat. Els anys 30, la Segona República va promoure estructures insòlites per l’escàs període en que va ser possible governar, però la guerra, la nostra i la mundial, posà fi als somnis de construcció d’una societat lliure i justa. Malgrat tot, el teixit associatiu va sobreviure per seguir impulsant.
Després d’una llarga dictadura, el que s’ha aconseguit en el darrer terç del segle serà considerat insòlit des de la perspectiva de la història. Catalunya s’ha apropat a Europa amb la creació de serveis. Potser ens hem passat, si comparem la nostre economia amb la de la major part de la resta de les economies europees. Potser hem d’adequar-nos a les possibilitats reals de la nostra capacitat de creació de riquesa, però s’ha de marcar una línea roja de protecció de les consecucions socials bàsiques. Tots els nostres parlamentaris, sigui quin sigui el seu color polític, estan obligats a defensar-ho. En aquest moment, el poble i la societat civil que ha refermat les seves estructures associatives, són una sola veu: prou d’espoli fiscal i cap mena de claudicació a l’hora d’exigir una inversió justa per part de l’estat. Qualsevol pacte haurà d’incloure una resolució inajornable per la dicotomia que configuren Espanya i Catalunya, si tots els que seuen a la taula de negociacions volen que segueixin juntes. Avui per avui, cap dels líders polítics que seuen entorn la taula per dialogar, pot dubtar sobre el fet de que són precisament les dades de l’espoli fiscal i les expectatives d’inversió no acomplertes les que ara aporten més adhesions independentistes. L’Espanya plural corre el perill d’enfonsar-se.
