“Més Europa, és la proposta que fan la majoria dels nostres líders polítics quan se’ls planteja com hem de sortir de la crisi econòmica. Es tracta d’un exorcisme o potser darrera hi ha alguna cosa mes concreta i operativa? En el dilema entre tornar a les monedes dels estats o enfortir l’euro hi ha malfiances, però ningú no vol tornar al passat”.
Això es el que diu l’expresident del Parlament Europeu, Enrique Barón Crespo, a la pàgina 396 del seu darrer llibre publicat per RBA. Segurament aquesta afirmació és certa entre la gent polititzada i que compten amb prou informació política i econòmica. Però entre la classe obrera, el que anomenem classes populars, la classe mitjana, si voleu, catalana i dels països del Sud d’Europa, especialment a Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya, Xipre i d’altres països en condicions econòmiques similars, l’afirmació del Senyor Barón no seria compartida.
Catalunya i Espanya, per exemple han de suportar el nivell més alt d’atur de la seva història, mai Catalunya no havia arribat a un índex d’atur com l’actual (25% en números rodons), mai no s’havien reduït els sous dels funcionaris tant com s’ha hagut de fer, mai els pensionistes no havien perdut tant de poder adquisitiu de les seves pensions, malgrat que les diferents forces polítiques que han governat i governen s’han compromès (sobretot des del Pacte de Toledo del 1995), a conservar el poder adquisitiu de les pensions any rere any -cosa que no compleixen- i a més, la sanitat, que era totalment gratuïta, ara ha de fer front al copagament de medecines i afrontar l’increment del cistell de la compra diària i, degut a que molts ciutadans tenen els fills a l’atur, han de compartir la minsa pensió amb ells. Tot plegat degut a les retallades imposades per la UE, que ha sacralitzat l’equilibri pressupostari i l’eliminació dels dèficits.
D’altra banda, com que els bancs no concedeixen crèdits, la demanda interna ha caigut notablement i les empreses tanquen o acomiaden personal i no poden fer front a les despeses de les hipoteques. Es produeixen desnonaments de famílies que queden al carrer i ni els menjadors públics ni Càritas no donen l’abast per atendre les persones que cada dia truquen a la seva porta, la pobresa creix sense que es vegi el final i la gent, la bona gent, el que veuen a la Tv i la premsa i les tertúlies diàries de les emissores de radio, es que no es divisa el final de la crisi i els polítics de la Comissió Europea donen la impressió que no saben ben bé on van i encara menys on ens duen a la resta.
Es per això que cada dia hi ha més persones que es pregunten: Més Europa, però per fer què?
