La química Maribel Berges feia una reflexió ben interessant sobre el dilema del nostre model d’economia a l’article «Volta i model», aparegut a L’Econòmic (1 de febrer, p. 13), la publicació que s’encarta a El Punt Avui cada dissabte. El punt de partida era la Universitat de Pavia, situada en «una ciutat de 70.000 habitants a uns 30 quilòmetres al sud de Milà». Es tracta d’una «ciutat agradable, travessada per un riu, amb un clima mediterrani, com qualsevol de les nostres ciutats». L’autora assenyala que la Universitat de Pavia, «malgrat no ser de les més famoses avui dia», té com a data fundacional l’any 1361, mentre que «la Universitat de Barcelona es va fundar el 1450». Berges recorda un curs d’estiu que va fer fa alguns anys en aquesta universitat, amb «unes aules amb forma d’hemicicle i escons de fusta que feien pensar en un noble passat escolàstic», però malgrat la calor sense «ni un sol aparell d’aire condicionat». En un descans de les classes, remarcà la presència d’una estàtua i un bust al pati de la universitat. L’estàtua era d’Alessandro Volta, «nascut el 1745, inventor de la pila del seu nom i que dóna nom a les unitats de diferència de potencial (els volts)», i el bust era de Camillo Golgi, «conegut pels estudiants de biologia perquè va donar el nom a un important orgànul cel·lular i que va rebre el premi Nobel de Medicina l’any 1906, coincidint amb Santiago Ramón y Cajal». Aquest descobriment «de dos grans científics a la universitat d’una petita ciutat italiana» va fer reflexionar a l’autora de l’article que «les universitats catalanes no poden citar cap referent científic occidental d’aquesta alçada». Maribel Berges és del parer que aquest fet «probablement té molt a veure amb la desfeta davant l’exèrcit castellanofrancès del 1714 i la depressió econòmica i social» que en seguí i que féu que Catalunya, tot i participar-hi després, no fos un dels països generadors del «progrés tecnològic de la revolució industrial». Per això, diu, «als que estem en sectors científics i tecnològics ens costa sempre tant explicar què fem a la majoria dels nostres conciutadans: no tenim la tradició de viure a prop del desenvolupament tecnològic, i la societat catalana no està acostumada a conviure amb descobriments científics punters». En posa com a exemple que se senti parlar molt més «de projectes com ara el Barcelona World que d’empreses tecnològiques» i que no ens faci res que l’emblema del districte tecnològic del 22@ (la torre Agbar) «s’acabi convertint en un hotel de luxe». L’articulista acaba observant que la prosperitat econòmica d’Europa «no ha estat històricament vinculada al lleure, sinó a l’avanç científic i tecnològic», i que, amb vista al paper que en el futur vulguem tenir, «haurem de respondre al nostre dilema: volem ser com una petita ciutat italiana o com una capital del joc asiàtica?».
