«No és gens fàcil escriure una pinzellada de la personalitat d’Albert Manent i Segimon»—escriu Lluís Foix a l’«Avui»—. «Els anglesos acostumen a utilitzar l’expressió “larger than life” quan volen encabir en poques paraules les moltes facetes d’una biografia, que sembla que no cap dintre d’una vida per llarga que sigui. El nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardonat per Òmnium Cultural, es defineix a si mateix com un activista cultural. He llegit bastants dels quaranta llibres que ha publicat i m’ha sorprès sempre el rigor de les dades, la precisió de les dates, el coneixement enciclopèdic de gairebé tothom que ha fet alguna cosa interessant per la cultura del país. Sap el nom i el cognom de tots, d’on vénen, què han estudiat, què han fet i en quin cenacle polític o cultural s’han aixoplugat, i també coneix les evolucions vitals de tots.»
Segons Foix, el que Manent ha conreat amb més entusiasme ha estat el memorialisme esbossant retrats de més d’un centenar de personatges que «han quedat perfectament dibuixats en biografies, molt sovint curtes, de moltes persones que han treballat destacadament en els camps de la cultura, la política, l’empresa i, molt especialment, d’aquells que plantaren cara al franquisme amb actituds serenes i valentes des d’una catalanitat radical». El record de Marià Manent—a qui atribueix l’herència cultural de què ha gaudit el nou Premi d’Honor—, també guardonat per l’Òmnium, el porta a definir tota l’obra d’Albert Manent com un monument a l’esforç heretat envers la sensibilitat per la poesia anglesa, per la literatura universal i per l’amor a la terra i el paisatge.
«Manent ha construït una xarxa invisible de col·laboradors als quals ha suggerit treballs d’història, de literatura, de biografies i de costums del territori que van del nom dels vents i els núvols fins a un inventari del que va passar en una seixantena de pobles del Camp de Tarragona des de la vinguda de la República fins a la Guerra Civil i la duresa política dels primers anys del franquisme.» Lluís Foix el recorda quan feia de traductor substitut a la redacció de «La Vanguardia», quan entrava discretament a la secció de Santiago Nadal «per conspirar, parlar, fer bromes i bescanviar informacions de tota mena. A mi em feia molt respecte aquell personatge que parlava en claus de tota mena. Assidu del diari “Le Monde”, molt vinculat amb Montserrat, un dels quatre amics que reconeix Jordi Pujol, treballador infatigable per construir la memòria de la Guerra Civil i del franquisme al costat de Josep Benet, visitador infatigable de llibreters de vell com el de la plaça de Sant Just, conversador sense límits i fent de la moderació aparent una arma per defensar la llengua i la cultura de Catalunya […]. Un aspecte poc conegut de Manent és la seva activitat epistolar. Són cartes adreçades a polítics, bisbes, personatges d’aquí i d’Espanya. La majoria son categòriques, clares i desvergonyides. En guardo unes quantes còpies que m’ha fet arribar. Ell sap que un dia veuran la llum i molts personatges en sortiran bastant escaldats».
Qui fou director de «La Vanguardia» durant la transició, dedica el darrer paràgraf del seu elogi al «Manent, activista cultural», a partir del seu darrer llibre «Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)»: «Va treballar amb tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer, fins que Joan Guitart va prescindir dels seus serveis en ser nomenat conseller de Cultura. En surt un retrat de les activitats culturals en els primers governs de Jordi Pujol. No es calla res i fa ressaltar les llums i les ombres d’aquells vuit anys. Explica, per exemple, com el conseller Cahner, en unes reunions amb rigor germànic, passava comptes amb tots els alts càrrecs, un control de vegades terrorífic del que havien fet o havien deixat de fer els membres del seu equip…» Foix cita les mateixes paraules de Manent: «A mi de tanta tensió una vegada em va venir una mena de vertigen o mareig i em vaig haver d’ajeure a terra durant uns minuts per seguir així les deliberacions.» Tot parlant del luxe de la seva amistat, Foix fa el retrat final de l’inefable Albert Manent: «Curiós, xafarder, rigorista, ha estès les seves relacions humanes i intel·lectuals en tots els àmbits del pensament i la cultura catalana.»
