Fora dels cercles especialitzats, els autors catalans continuen sent els grans desconeguts, fins i tot entre els que es consideren lectors empedreïts i estan al dia de les novetats internacionals. Les causes d’aquesta desatenció —quan no és menysvaloració— poden ser molt opinables; però, en tot cas, cal no descartar el complex de provincianisme i la tendència a l’autoodi que afecta una bona part del país i que es manifesta en tants altres àmbits. Però cenyint-nos al literari, el resultat és que s’ignora la fecunditat de la narrativa actual, amb tants registres i nivell com qualsevol altra literatura moderna i amb una creixent projecció exterior, abanderada amb autors com Jaume Cabré, Maria Barbal o Quim Monzó.
Aquesta falta de ressò intern posa en evidència la mala salut de la nostra societat literària, entesa com la cadena lògica que va des dels creadors als lectors. Ja sabem que no ho tenim gaire fàcil en un país amb un 42 per cent de la població que no llegeix mai i on només un de cada quatre llibres que s’editen és en català. Ja sabem que la competència dels mercats anglosaxó i hispànic és molt forta i que les lleis de mercat decanten els hàbits de lectura cap a les promocions milionàries. Però aquestes realitats no justifiquen l’absència d’uns corrents d’opinió que facin de baròmetre de la producció pròpia. No parlo d’impossibles. Però mentre els suplements culturals dels diaris es van aprimant o desapareixent; mentre les televisions renuncien als programes de llibres; mentre la crítica és substituïda per ressenyes estereotipades; mentre les universitats obvien l’anàlisi de la creació actual…, no hi haurà manera de construir una cultura —una mentalització social— que converteixi la lectura en una part imprescindible de la vida quotidiana.
En aquest desert, els imperatius de la crisi i els criteris de rendibilitat acaben decidint les estratègies editorials, sempre orientades a captar un públic majoritari. És quan s’entra en el culte a les modes, se n’inventen de noves, s’estiren per clonació, i així s’arriba a una inflació de títols, mentre els tiratges baixen. Els autors catalans, immersos en el boom audiovisual i experts en diferents llenguatges narratius, també aposten per les modes i els gèneres, a la recerca del tema o el tractament amb més reclam mediàtic. El resultat és una abundància de títols que mou el mercat, però que no genera prestigi interior: les novetats circulen sense temps d’arrelar en la memòria dels lectors.
Tanmateix, la literatura catalana sovint és notícia perquè viu de la respiració artificial que li donen els premis. Els considerats majors serveixen per posar al punt de mira autors i obres candidates a best sellers, de manera que al llarg de l’any il·luminen mitja dotzena de títols. Mentrestant, els anomenats premis mitjans o menors —sovint impulsats per institucions o el teixit associatiu— faciliten la descoberta de nous autors i posen en circulació textos que certifiquen una creativitat ben real i àmplia.
Aquest dinamisme, avalat per l’auge de les escoles d’escriptura i per l’extensió dels clubs de lectura, és prou motiu per a confiar en el futur. En la mesura que es consolidin els corrents d’opinió sobre el fet literari, si la lectura s’acredita com un aliment de primera necessitat, caldrà esperar que els mitjans de comunicació es decideixin a prestar-hi un ressò més generós.
