Certament, els darrers trenta anys algunes mútues han sofert problemes greus econòmics i de gestió. Però això no canvia el fet que l’esperit i la filosofia mutualistes són importants per a nosaltres els catalans. Deixant de banda la possible mala gestió en alguna d’elles, cal reconèixe’n el valor global i moral. Fora de les qualitats filosòfiques, que explicaré, hi ha un resultat positiu demostrat quan acumula reserves. Per alguna cosa l’Estat, arbitràriament, pot servir-se de les reserves de les mútues per a finançar el seu dèficit de la seguretat social, i la darrera vegada per una xifra de 4.000 milions d’euros.
És cert que tot organisme humà necessita un control tant en el sector privat com en el públic i les mútues no en són una excepció. Però la diferència que voldria destacar és la filosofia i els resultats. La diferència entre el mutualisme i l’estatisme és que, mentre el primer és una agrupació de persones lliures políticament i que elegeixen una junta rectora que ha de complir uns estatuts coneguts de prop pel mutualista o cooperativista, el segon, l’estatista, és l’Estat qui controla directament els serveis amb l’inconvenient de la llunyania, de la influència directa de la política i dependent de la macroburocràcia.
El mutualisme que neix a Catalunya ho fa en una societat acostumada a resoldre els problemes per si mateixa i amb un esperit de democràcia interna. I la seguretat social estatal neix sota la mirada paternalista d’un Estat providència, del qual s’espera la solució de tots els problemes. Aquest Estat pot ser democràtic o dictatorial, com ja hem experimentat. El món espanyol està habituat al fet que, bé o malament, l’Estat ho fa tot. És la cultura funcionarial centralitzada a la francesa, i al meu entendre les diferències són abismals. Perquè, mentre la cooperació fa participatius els ciutadans de manera directa en la marxa de les entitats col·legiades i d’iniciativa privada, les estatals són entitats polítiques que depenen de l’administració pública i estan remotament controlades pels polítics i la burocràcia estatal, sempre llunyana. La mala administració efectuada pels poders públics és global i, encara que les entitats socials mutuals poden tenir mala gestió, com que són grups petits i independents hi ha menys risc generalitzat.
El mutualisme a Catalunya no deriva únicament d’una filosofia prèvia —tot i que en part sí—, sinó de la desconfiança dels catalans cap a una política d’un Estat del qual desconfia i perquè no existia cap assegurança o perquè el prestigi de l’espai públic no era de fiar. L’organització política no ha estat mai del tot pròpia i el català prefereix administrar-se per via d’una administració privada. Potser si haguéssim tingut Estat propi les coses no les veuríem amb tanta claredat, però la història no ha anat així ni abans ni ara.
El moviment mutualista s’ha estès més enllà de la medecina i hem tingut associacions d’ensenyament, editorials, empreses, de consum, culturals, etc. L’avantatge d’aquesta filosofia és efectivament i humanament molt superior a l’empresa purament capitalista i a la centralitzadora quan es tracta de donar un bon servei. Les associacions mutuals o cooperativistes poden, en un món capitalista, mostrar un rostre més de proximitat, tot emprant els instruments que una economia de mercat proporciona i imposa.
No es pot rebutjar el sistema de societats col·lectives perquè hi ha hagut incompetències personals o col·lectives. I cal no oblidar-ne les deficiències, però també es poden citar exemples ben positius en aquest camí i la dificultat, en tot cas, és de conviure amb les organitzacions estatals quan l’Estat actual, que no combrega amb la iniciativa de cooperació, hi és més aviat hostil.
El cooperativisme i el mutualisme no agraden a la burocràcia centralitzada. És la gran diferència entre Espanya, que ha tingut sempre Estat, i Catalunya, que malda per tenir-lo des de fa segles i, mentre no en té, prefereix la iniciativa privada i col·lectiva més propera. I caldria veure si en llibertat nacional també preferiríem una societat de mútues coordinades per determinades tecnologies. Tant és així, que molts catalans són d’una mútua tot i pagar la seguretat social obligatòria. Això darrer és la prova més contundent del que he exposat.
