La celebració del ‘1r Simposi d’etnomusicologia. Memorial Josep Crivillé’, el 20 d’octubre (09:30h) a la parròquia de Sant Esteve de Granollers, perseguirà un doble objectiu. Organitzada per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, vol fer valdre la trajectòria de Crivillé (1947-2012) en l’estudi de la música popular catalana quan ja han passat cinc anys des de la seva mort, i esdevenir una àgora de debat sobre el paper que l’orgue ha desenvolupat històricament en el folklore català.
La ponència inaugural L’orgue a Catalunya, a càrrec de Ramon Oranias, contextualitzarà les intervencions posteriors amb algunes dades generals d’interès: la primera referència documental d’un orgue a Catalunya (972), l’aparició dels primers orgueners professionals (s. XIII), la seva evolució en la litúrgica catòlica fins a finals del segle XVIII, o bé la creació d’un orgue arquetípicament català, seran alguns dels temes introduïts.
Ramon Vilar prendrà el relleu parlant sobre la figura homenatjada, Josep Crivillé, i una de les obres més importants que va editar: el Llibre d’orgue de Calaf. Una ponència que servirà per introduir la importància de les llibertats d’orgue a Catalunya en el marc de les festes nadalenques. Com a complement d’aquesta dissertació, una taula rodona debatrà sobre la importància d’aquestes expressions poc conegudes actualment. Daniel Vilarrúbias, Teresa Soler, Joan Pellisa, Xavier Orriols i Daniel Codina exposaran, respectivament, les cançons que s’interpretaven a Igualada i Prats de Rei, Mataró, Breda, Vilanova i la Geltrú i Montserrat.
El simposi encararà la recta final amb la presentació El paper de l’intèrpret, a càrrec del reputat organista internacional Juan de la Rubia. El mateix intèrpret posarà el punt final amb un concert d’orgue que delectarà el públic assistent.
Us podeu inscriure al “1r Simposi d’etnomusicologia. Memorial Josep Criville” adreçant-vos a aquest enllaç.
Què són les llibertats d’orgue?
Al Costumari Català, Joan Amades hi escriu: “Aquesta nit (la vetlla nocturna de Nadal) començaven les ‘Llibertats d’Orgue’, per efecte de les quals els organistes podien tocar allò que volien, per antilitúrgic que fos. Durant tot l’advent, els orgues no tocaven per raó de les privacions i austeritats pròpies d’aquest temps. Avui tornava la normalitat quant a aquest aspecte de la litúrgia i els organistes esbravaven llur humor i es lliuraven a les expansions musicals més profanes i alegres. Entre verset i verset dels salms, feien llargues tocades, generalment de tonades conegudes i populars, cançons de Nadal i de tota mena, molt especialment danses, les quals el poble corejava i taral·lejava.” Excepcionalment, els creients poden cantar melodies profanes dins l’església.
Segons l’etnòleg Xavier Orriols, aquestes pràctiques podien trobar el seu origen en les festes saturnals que celebraven els romans en les setmanes prèvies al solstici d’hivern. Unes festes que tenien un clar caràcter transgressor i exaltat, i que haurien perviscut en la llibertat d’orgues –això significa: la llibertat perquè l’organista improvisés cants populars, fugint de la litúrgia, dins l’església— fins ben entrat el segle XIX. Corrandes, danses, balls o bastons eren algunes de les pràctiques més habituals. La distància entre la música popular i l’erudita, a jutjar per aquestes reflexions, eren molt més curta del què acostumem a suposar.
