Una vegada els espanyols tenen la impressió que aquesta eventualitat, la de la independència de Catalunya, és remotament viable, tota reacció és possible. Tot menys una acceptació civilitzada per part d’un poble, disposat al que sigui, perquè aquesta qüestió no passi del terreny de la fantasia. I davant d’aquesta hipòtesi estan disposats a jugar fort, perquè no s’han proposat mai entendre que tenen una administració que ocupa diferents pobles amb personalitat, possibilitats i voluntat d’esdevenir estats. Espanya obcecada i ferida per la pèrdua de les antigues colònies, no vol perdre la darrera que, a més, pot ser explotada econòmicament, i amb el temps esborrar-la del mapa de les nacions sense Estat que resten a Europa. Volen quatre províncies i llestos. Són conscients que ja només els queden els pobles catalans, que són la darrera possessió per explotar i no la volen perdre; si això passés, només els quedaria l’illot «perejil» que, juntament amb Ceuta i Melilla, formen part del continent africà. Algú ha dit que els espanyols han hagut d’inventar una festa nacional burocràtica, la del dia de la Constitución Español, perquè es dóna el cas pintoresc—algú me’n va fer adonar—que la darrera victòria militar que poden commemorar és la derrota dels catalans l’11 de setembre del 1714 i que suposa el sotmetiment de Catalunya. I, és clar, són prou intel·ligents per a veure que la darrera victòria castellana és la gran derrota de Catalunya. I aquell esdeveniment el passen com poden de puntetes.
L’oportunitat va ser inventar la diada de la Carta Magna després del cop d’Estat de Tejero i la LOAPA. Celebren l’Estat de les autonomies descafeïnades sota el mirallet de les llibertats individuals acceptades. I un tribunal constitucional vetlla per la vida i la mort de les persones i sobretrot de la mort de les comunitats o pobles diferenciats del castellà. Però Catalunya comença a prendre consciència de la trampa i ha dit ‘no’ a la nova enganyifa estatal.
Amb aquest esdevenir històric s’explica que els castellans que governen, i entenen la situació creada, inclouen alguna vegada algun col·laborador català en «el gobierno» per a fer veure que ens cedeixen un inoperant «cupo». I ben mesurat, per a evitar que cap català no tingués mai poder real dins el seu disseny d’Estat. En tots els règims polítics espanyols, de tarannà democràtic o no, no hi ha faltat mai un inoperant ministre d’origen català. I el ministre de «cupo» ha fet explícita la genuflexió espanyola, malgrat tenir escàs o nul poder en una Espanya que no ha encaixat mai de veritat tot el territori que té dins les seves fronteres polítiques.
No han pensat ni remotament en la possibilitat de trobar un encaix als pobles diversos, sinó que només els ha interessat castellanitzar el territori que ocupen. Aquesta política no la volen canviar, ni en somnis.
La realitat és que, sense creure ells, aparentment, en la possibilitat pràctica de la nostra emancipació nacional, fan accions en sentit de fer impossible una tal eventualitat. Segueixen amb els plans radials de trens i carreteres per a «atar bien España», com deia una famosa ministra d’obres públiques. Però els ha passat que molts catalans han començat a dir ‘prou’.
De tota manera, els espanyols confien que la immigració serà la quinta columna espanyolista a Catalunya i això no és pas segur, més aviat la col·laboració l’han trobada sempre en certs personatges ben catalans.
De moment tot està per veure, ells vigilen atentament per a capejar la situació, però a algun espanyol que viu entre nosaltres li comença a preocupar. I en lloc—com ha fet la majoria de gent vinguda de fora—d’afegir-se i integrar-se a la nova pàtria que és Catalunya, algú intenta desbaratar la reacció catalana davant la manifesta espoliació material i moral per part de l’Estat de les autonomies. I fa ben poc es destacaven les declaracions de Francisco García Prieto que deia: «En una consulta sobre la independencia de Cataluña tiene que votar toda España», perquè d’aquesta manera ja sap quin seria el resultat. Segurament ja entén de què va la cosa i, si això no funciona, ja es pensarà una altra maniobra.
Estem preparats i advertits, senyor García Prieto. Imagini’s que es fes com diu vostè i Espanya digués en el 90 % que no i a Catalunya el 70% que sí. Que pensa que serviria d’alguna cosa l’opinió espanyola? Utilitzarien la força d’un país sobre un altre?
