En el camí cap a la normalització de la premsa escrita, l’aparició de l’edició en català de «La Vanguardia» és sens dubte una fita important. Hi ha qui diu, potser amb tota la raó, que certifica un procés de manera irreversible. Quan el diari dels Godó incorpora el català a la més principal de les seves publicacions, potser és que la realitat sociolingüística justifica plenament la iniciativa empresarial d’un grup que, per la dimensió empresarial i per la càrrega d’història del periodisme que atresora, no es pot permetre el risc d’una aventura.
Parlem de cent trenta anys de ser al quiosc dia rere dia; l’única publicació diària a casa nostra que, apareixent d’una manera continuada, té les arrels al segle XIX. Ha bandejat ventades, guerres i revolucions, sempre buscant la fórmula per a sobreviure salvant el que ha esdevingut una institució per l’amplitud de mires amb què ha tractat la informació, creant fidelitats fins a convertir-se en el diari europeu amb més subscripcions… «La Vanguardia», com cap altre diari, sap el que és la supeditació als règims polítics. Va suportar direccions imposades des del poder central i protestes contra el diari per l’actitud d’aquests individus respecte a Catalunya i per la línia editorial que imposaven. El poder de la dictadura franquista, que no cedia el control dels mitjans de comunicació, considerava fonamental la designació dels directors de «La Vanguardia». En plena eufòria dels règims dictatorials europeus, el diari mantenia una xarxa de prestigiosos corresponsals que explicaven la Segona Guerra Mundial des dels diferents angles; actitud que li donà fama d’aliadòfila i ocasionà la depuració del responsable de política internacional.
Efectivament, «La Vanguardia» ha bandejat tempestes. Ho ha fet des d’uns plantejaments liberals, conservant el pensament del seu origen, quan els germans Carlos i Bartolomé Godó convertiren en diària la capçalera que havia dirigit l’ínclit Josep Anselm Clavé. Fet, aquest, poc conegut, potser perquè entre el projecte dels Godó i el de Clavé no hi va haver cap altra continuïtat que la capçalera. Esmentar-ho se’ns fa inevitable des d’aquestes pàgines que volen ser veu i opinió de l’associacionisme cultural català i perquè prova que «La Vanguardia» neix de la mateixa Renaixença que va promoure a Catalunya el teixit sociocultural, que ha fet possible la supervivència d’un model de societat civil que ens és característic.
Aquesta salutació a la feliç iniciativa de «La Vanguardia» no hauria d’oblidar el reconeixement d’altres fites que s’han produït en aquest camí de normalització que, des de fa un terç de segle, ha liderat el diari «Avui», actualment a l’esfera d’«El Punt», que, amb «Regió 7» i el conjunt de la premsa comarcal, ha aportat fórmules associatives a la solució de les mancances d’aquest país. Ni podem oblidar els diaris escrits en català a les comarques lleidatanes i gironines, com és el cas de «Segre» i «Diari de Girona», ni els intents de normalitzar des del bilingüisme que es produeix en altres capçaleres diàries. També a les Illes s’ha consolidat «Diari de Balears» en llengua catalana, cosa que no s’ha produït al País Valencià; i a la Catalunya Nord la columna de Pere Verdaguer ha estat excepció a les pàgines de «L’Indépendant».
No oblidem la gran contribució feta per l’edició en català d’«El Periódico de Catalunya» iniciant aquesta línea que el seu gran competidor arrodoneix. Insòlitament vam veure als quioscs de l’àrea metropolitana de Barcelona i dels altres cinturons industrials l’aparició d’una edició en català del diari laboralista. L’aportació del Grup Asensio a la normalització és impagable, sobretot pel valor d’anar dirigida a un espai sociolingüísticament més complicat que en el cas de «La Vanguardia», com es palesa en el fet que una gran part dels seus subscriptors tradicionals s’han passat a l’edició en català, procés que, segurament, se seguirà produint per la seva ubicació social majoritària.
Ja vam saludar en el seu moment l’aparició del diari «Ara», feta des d’una plataforma ja emparada en els mitjans de comunicació en llengua catalana que, no obstant això, ha exhibit una agosarada valentia. Ha superat el factor voluntarista que van inspirar iniciatives com les de l’«Avui» i «El Punt», sorgides, respectivament, d’una societat de comptes de participació i d’una cooperativa, en plantejar l’«Ara» com una proposta senzillament empresarial, que és un nou valor de la normalització.
Es parla de noves aportacions al procés. Quan la premsa amb seu a Catalunya quasi es pot dir que s’ha catalanitzat, algunes publicacions de fora del Principat també plantegen projectes, com és el cas de «Público». Quelcom d’important passa en el context de la nostra premsa escrita i, curiosament, passa quan s’ha iniciat el cicle de les edicions digitals. En el procés, és ben veritat que «La Vanguardia» marca una fita. És com si, des de la seva trajectòria històrica, certifiqués que, a partir d’ara, les coses aniran d’una altra manera. Cal tenir present que el Grup Godó ja havia introduït el català en algunes de les seves àrees d’informació. Així va ser en el cas del «Què fem?», agenda cultural pionera de gran difusió. Amb RAC1 havia fet una gran i reeixida aposta per la ràdio en català, com va fer amb City TV—ara la 8—en el cas de la televisió. En algun moment també contribuí a salvar l’«Avui» de la desaparició… Tot plegat és com una demostració que hi ha un procés generat per les decisions empresarials més que pel patriotisme. Es tracta d’un fenomen que s’ha d’observar atentament, perquè potser ara passem del voluntarisme catalanista a l’exigència d’uns ciutadans que volen ser informats des de la naturalitat idiomàtica. Si realment es així, potser comencem a plantejar-nos que les coses van millor del que ens pensàvem. Sobretot perquè no hi ha constància d’un moment més brillant de la premsa escrita en català.
