Els passats 1, 2 i 3 de desembre es van celebrar a l’Ateneu Barcelonès les IV Jornades Literàries Una Sola Terra. Enguany es dedicaren a analitzar el paper del pensament ecologista en el periodisme i la literatura de Catalunya.
Les primeres jornades, el juny del 2005, tingueren lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a la Filmoteca de Catalunya. Tractaren sobre la consciència ecològica en el cinema i la literatura amb la presència d’escriptors siberians i nord-americans. Les paraules del president de l’associació d’escriptors de la regió siberiana d’Irkutsk, Andrej Grigorevitx Rumiantsev, i de John Elder, expresident de l’Association for the Study of Literature and the Environment (ASLE) dels EUA, van ratificar-nos l’interès creixent de la literatura, la poesia i el periodisme per les relacions de la humanitat amb la naturalesa. A Sibèria l’escriptor i poeta Valentin Rasputin ha liderat aquest moviment literari agafant com a símbol el llac Baikal. Els escriptors nord-americans ho han fet seguint la tradició de Walt Whitman i Henry David Thoreau.
Les segones jornades, el novembre del 2008, celebrades a Girona amb la col·laboració de l’Espai d’Art de la Fundació Valvi, la Universitat de Girona i el Cinema Truffaut, es dedicaren a la relació artística, ambiental i literària entre Catalunya i la Polinèsia. L’imaginari polinesi descrit pels escriptors Aurora Bertrana i Josep Maria de Sagarra va permetre una reflexió de l’impacte de la societat de consum i la globalització econòmica sobre les cultures primitives.
Les terceres, organitzades el desembre del 2009, tingueren lloc novament a Girona amb el suport de l’Ajuntament de Girona i el Centre Cultural de la Mercè, tractaren sobre la relació literària entre Catalunya i el Marroc i de la recerca d’un pont cultural a favor del desenvolupament ecològic solidari entre les cultures mediterrànies.
Les que vam celebrar el passat mes de desembre a la Sala Verdaguer de l’Ateneu van fer un balanç de com el pensament ecologista ha influït en els nostres mitjans de comunicació i en la literatura catalanista. El 7 de novembre del 2002, durant l’Any Verdaguer, la nostra associació va inaugurar aquesta sala amb una taula rodona sobre «Jacint Verdaguer i la naturalesa. Llengua i ecologia», en la qual participaren Víctor Batallé (escriptor), Narcís Garolera (professor de literatura), Xavier Garcia (periodista), Isabel-Clara Simó (escriptora), Rafael Subirachs (músic) i Joan Vallès (botànic). Fou l’inici del nostre compromís com a ecologistes amb la nostra cultura. I ho vam fer a partir de com el gran poeta nacional vinculava el catalanisme amb la geografia i els elements de la naturalesa. Poques vegades s’ha dit que Verdaguer fou un poeta amb una visió holística del món (llegim Canigó i L’Atlàntida).
La presència en les IV Jornades de científics i tècnics (com el catedràtic d’ecologia Jaume Terradas, l’enginyer Josep Puig, l’ambientòleg Enric Aulí i el físic Josep Enric Llebot), de periodistes (com Xavier Garcia) i d’escriptors (com Andreu Carranza), juntament amb la projecció d’una part del fons documental de la nostra associació, ens va permetre valorar el paper de l’ecologisme català en els mitjans de comunicació i la literatura.
A partir de la fundació del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes, el febrer del 1977, de la revista Userda i de la creació de seccions de medi ambient en la majoria de diaris barcelonins, s’obrien les portes del periodisme a una nova manera d’entendre les nostres relacions amb la naturalesa, avui dominades per una visió antropocèntrica. El primer llibre del pensament ecologista fou editat per Edicions 62 l’any 1979. Era El combat ecologista a Catalunya, II Premi Xarxa d’Assaig de la Nit de les Lletres Catalanes celebrada a Badalona el 1978. El Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (1975) fou també una publicació pionera que motivà la preocupació dels sectors científics i universitaris pel medi natural. Amb la literatura, però, no s’aconseguí el mateix impacte.
Les grans editorials catalanes no han col·laborat en la divulgació de l’assaig i la novel·la ecologista. Continuen limitant-se a traduir best-sellers ambientalistes anglosaxons allunyats de la nostra realitat.
La relació Home-Naturalesa fou conreada pels intel·lectuals i literats de la renaixença i del modernisme i ha format part de la literatura d’escriptors de la talla de Caterina Albert, Joaquim Ruyra, Prudenci i Aurora Bertrana, Josep Pla, Jaume Cabré, Sebastià Juan Arbó, Jesús Moncada, i de valors actuals com Andreu Carranza. Ara bé, no podem dir que hi hagi un moviment de poesia, literatura i assaig ecologista a Catalunya. El terreny és llaurat, però sembla que encara trigarem uns quants anys que aquest corrent de pensament filosòfic i literari sigui una realitat com en altres societats del món occidental.
La mateixa cosa podem dir dels mitjans de comunicació. S’hi ha incrementat la informació sobre temes ambientals (especialment pels efectes del canvi climàtic), però es margina el pensament ecologista i els intel·lectuals que el representen. Un exemple: TV3 mai no ha dedicat un ampli reportatge al moviment ecologista, a les seves arrels i a la seva transversalitat política i cultural. L’opinió del pensament ecologista no té cap relleu, o ben poc, en la majoria de diaris catalans. I aquesta situació general de menysteniment dificulta alhora l’eclosió d’un moviment que podria arribar a tenir una transcendència tan important com la que tingueren el modernisme i el noucentisme. «El grau de consciència ambiental de la nostra societat és baix», constata Jaume Terradas a Ecologia viscuda.
Una de les conclusions de la taula rodona de les IV Jornades Literàries Una Sola Terra va ser que només una economia ecològica podria impulsar una literatura i un periodisme ecologistes. Si les editorials i els mitjans no hi han jugat a favor, és per a no fer-se mal veure amb els sectors industrials, energètics i econòmics contaminants. Als països on s’ha instal·lat de manera estable l’ecoindústria, s’hi han desenvolupat, alhora, les activitats artístiques i creatives a favor de les energies renovables i la protecció dels boscos, del litoral i de l’alta muntanya. Baviera n’és un exemple.
A Catalunya l’ecologisme es va introduir en els darrers anys del franquisme i de la transició democràtica. Topà amb la incomprensió de les forces polítiques i amb la resistència dels grups econòmics expansionistes que ens han portat a la crisi actual. Ara vindran anys decisius. El Titànic s’enfonsa i no podem seguir inconscients perdent el temps enlluentint els llautons de les baranes. Quan l’any 1982 vaig escriure L’econacionalisme. Una alternativa catalana dins una Europa ecològica, el poeta Joan Oliver (Pere Quart), que s’havia mullat escrivint una poesia contra la multinacional Chevron que volia explotar la mineria d’urani a Catalunya, va reclamar en el pròleg un moviment nacional per a defensar la nostra terra i els nostres paisatges. Aquest moviment ja no pot trigar. És la necessitat, la urgència, la que ara ens mana.
