Finalment, el proppassat dia 28 de juny el Tribunal Constitucional féu el primer lliurament d’una sentència llargament esperada sobre l’Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya i les Corts Generals espanyoles, i referendat pel poble català.
Tornaveu vol mostrar tant la seva perplexitat i rebuig arran d’aquesta sentència com el seu suport a la manifestació convocada per al proper 10 de juliol.
Sentim perplexitat per la fatxenderia d’una actitud, que menysté la base de la democràcia deslegitimant el vot directe dels catalans i l’indirecte de dos parlaments —el català i l’espanyol— elegits democràticament i lliurement, quan la legitimitat del Tribunal Constitucional és, en la realitat, tan sols de tercer nivell i, en el moment d’emetre la sentència, no és res més que un conjunt de juristes —bona part d’ells amb els càrrecs caducats—, imbuïts d’una dubtosa legitimitat i designats des de la mateixa correlació i representativitat de les forces polítiques d’ambdues cambres de les Corts Espanyoles, un error constitucional que els grans partits d’àmbit estatal mai no han volgut corregir, potser perquè és útil al model d’estat que la dreta i l’esquerra espanyolista comparteixen. Sembla evident que també comparteixen el desig manifest d’escapçar la voluntat del poble català.
Per la seva dubtosa independència i equanimitat, com pot el Tribunal Constitucional tocar ni una sola coma del text estatutari referendat?
Arran de tant d’agosarament, Catalunya ha de respondre amb dignitat, fermesa i amb una sola veu. Ara és l’hora que els representants polítics, legítimament designats pel poble català, demostrin maduresa i defugin el tacticisme estèril de les lluites partidistes. També ha arribat l’hora que la nostra densa societat civil ens mostri el camí; de moment amb la participació massiva en la manifestació convocada.
No obstant això, la manifestació, que ha de ser l’expressió civilitzada de la indignació, és només un primer pas. Cal que els catalans ens mantinguem en la defensa dels nostres drets com a poble.
Precisament ha estat la societat civil, la gent d’aquesta extensa trama d’associacions i d’institucions de caràcter popular, la que històricament ha sabut preservar les essències del nostre poble. A més la cultura genera el coneixement que converteix la confrontació entre pobles en cooperació i els activistes culturals porten segles treballant en aquesta línia. Malgrat tot, Catalunya sempre n’ha sortit malparada: hem vist caure les nostres institucions, ens han negat la identitat, ens han perseguit la cultura, ens han dinamitat els símbols… Quan portem tres dècades de llibertat, comprovem que les institucions creades en la Transició poden ser una trampa que l’oposició espanyola a la dictadura pactà amb les restes de l’oligarquia, un acord amb clàusules mai publicades que estableix un sostre a la legítima capacitat d’autogovern. Quan sembla ser que hem arribat al final d’una etapa, cal que ens seguim enfortint per a afrontar nous reptes en la defensa pertinaç dels nostres drets com a poble.
2
