Algemesí (Ribera Alta) és una de les poques ciutats del nostre territori en què es preserva gairebé intacte un ritual que implica tota la població, que acaba plasmant al carrer una obra col·lectiva reflex d’una tradició que es remunta al segle XIII, quan l’any 1247 es va trobar una imatge mariana en el tronc d’una morera i va esdevenir el referent en què es fonamenta una processó de danses i música, la muixeranga. El ritual, com ho defineixen els seus participants, es duu a terme coincidint amb la festa de la Mare de Déu de la Salut els dies 7 i 8 de setembre, inclou peces teatrals, processons, danses i músiques que barregen elements de la cultura romana, cristiana, morisca i jueva. I és precisament aquesta dimensió ritual, festiva i de participació comunitària de la festa la que va portar l’UNESCO a declarar la festivitat de la Mare de Déu de la Salut Patrimoni Immaterial de la Humanitat, el passat 29 de novembre de 2011.
48 hores de festa
Són gairebé dos dies de festa ininterrompuda. El ritual comença amb el cant dels vespres, el dia 7 de setembre a la tarda. Després es produeix el trasllat de la Verge des de la basílica a la capella de la Troballa, on es va trobar la imatge fa vuit segles, en l’anomenada ‘processó de les promeses’. Hi participen milers de persones amb ciris, que acaben dipositant a la capella, que resta oberta tota la nit i on els devots de la Verge de la Salut li ofereixen poemes i cants. A les dues de la matinada se celebra la missa de la germandat sacerdotal, i a les deu del matí del dia 8, la ‘processoneta del matí’ retorna la imatge a la basílica per a oferir-li una missa solemne. Aleshores se succeeixen les danses, la Muixeranga pròpiament dita, és a dir, la torre humana culminada per un nen que aixeca un peu, i també els bastonets, les llauradores, els pastorets, els arquets, els tornejats, la carxofa i el pas dels personatges bíblics, els profetes, els evangelistes i els 24 ancians de l’Apocalipsi.
Una eina de normalització
Aquesta cerimònia amb orígens religiosos gairebé s’ha paganitzat, i els experts apunten que per aquest motiu s’ha salvaguardat dels atzucacs històrics. A mitjan segle XIX, a causa dels nous contextos polítics als territoris que avui integren els Països Catalans, aquesta tradició es va esmicolar. A Valls, per exemple, el ball es va refundar amb el nom de castells, i s’estengué a les comarques veïnes, mentre que al País Valencià va anar desapareixent, salvant-se només en algunes poblacions com Forcall, Penyíscola i Algemesí. Posteriorment, mercès a la lluita per la normalització lingüística i cultural de finals del segle XX, va nàixer el Moviment de Recuperació de les Muixerangues, que propicià la formalització de colles com la Muixeranga d’Algemesí i la Nova Muixeranga d’Algemesí, que, a diferència de la primera colla, permet la participació de dones, així com la recuperació d’altres com el Ball dels Locos de l’Olleria, Els Negrets de l’Alcúdia o les colles de Muixerangues de Sueca, La Safor, Oliva, l’Horta Sud, Pego i València.
