El reporter fotogràfic nord-americà W. Eugene Smith va dir que «la fotografia podria ser aquella llum tènue que modestament ens ajudés a canviar les coses». En el cas de Josep Maria Huertas, hi hauríem d’afegir també el periodisme. De fet, la seva mirada calidoscòpica cap a la vida es traduïa en una actitud i un tarannà obert. Una exposició recorda ara la trajectòria professional i personal d’aquest periodista, referència de tota una generació, que va morir el març del 2007 als seixanta-set anys d’edat.
No fa tants anys que a les redaccions dels rotatius els fotògrafs tenien les de perdre davant els redactors a l’hora de triar quant d’espai estaria dedicat a la informació escrita i quant a la informació gràfica.
Huertas era redactor en cap del diari «Tele/eXprés» i la seva visió sobre la notícia era diferent de la de molts altres. Una informació completa era la que podia compartir espai al costat d’una fotografia: si les fotografies eren bones, tenien lloc a la pàgina.
Aquesta «tènue llum» que desprenia Josep Maria Huertas, la va irradiar a totes les redaccions on va treballar. No únicament mirà de canviar la relació entre redactor i fotògraf entenent que no són treballs antagònics sinó còmplices, sinó que també canvià alguns rols jeràrquics quan als redactors més joves els donava l’oportunitat de demostrar la seva vàlua.
D’aquesta manera, Huertas anava, modestament, canviant les coses i creant escola. Per això, Joan de Sagarra, en to afectiu, creà la denominació de «huertamaros», un mot carregat d’ironia que volia significar l’exercici d’un periodisme combatiu i que aplicà en principi al mateix Huertas, a José Martí Gómez i a Jaume Fabre, però el significat del qual es va estendre a tots els que es reconeixien amics i deixebles de Huertas i en compartien la manera d’entendre el periodisme.
Influència del cinema
El cinema va ser una de les seves grans passions des de ben jove, afició que sabé transmetre al seu fill Guillem, avui un dels més prestigiosos professionals del cinema en la seva categoria. Periodista de carrer i no tant de taula, Huertas intentà reflectir i denunciar el que veia i el que els mateixos veïns li explicaven.
Amant de la seva ciutat, Barcelona, recorria els barris amb un bloc de notes, un bolígraf i una vella càmera, una Zeiss Ikon d’objectiu fix de 50 mm. Potser influenciat pel neorealisme italià de Roberto Rossellini, Luchino Visconti o de Vittorio de Sica i la seva estètica, Huertas fotografiava la realitat urbana dels darrers anys de la postguerra barcelonina i metropolitana.
La seva mirada crítica feia que documentés la cruesa i la degradació dels barris obrers i de les ciutats dormitori de l’època. Es destaca una instantània sobre un semipont construït per un veí amb taulons de fusta mal col·locats perquè els veïns de Santa Coloma de Gramenet poguessin creuar el riu Besòs i arribar al barri barceloní del Bon Pastor i evitar així quedar aïllats. En una altra fotografia de la mateixa sèrie, rescatà el detall d’una llauna de préssecs penjant en un extrem d’un pal i on es llegeix: «Si us plau, deixi alguna cosa per arreglar el pont…»
Barcelona anà canviant amb més o menys rapidesa i el punt d’inflexió va ser l’arribada dels Jocs Olímpics del 1992. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta Huertas no passejava pels carrers tant com hauria desitjat a causa de les seves obligacions a les redaccions d’«El Periódico» i «Diari de Barcelona», on va ser subdirector. No obstant això, la curiositat infatigable i les ganes de respirar els canvis a marxes forçades que es forjaven a la ciutat van fer que, com a mínim un cop al mes, fes amb dos companys una passejada per la seva Barcelona estimada i els seus voltants.
Huertas destil·lava l’ofici de periodista en qualsevol cosa que fes. Amant de la història i autor de nombrosos llibres sobre Barcelona, també rescatà de l’oblit grans fotògrafs com ara Eugeni Forcano, Ramon Dimas, Joan Colom i Gabriel Casas.
Repassant els negatius de Huertas es troben imatges sense focus, algunes sobreexposades, altres amb enquadraments similars, condicionats per la seva càmera d’òptica fixa. Huertas no dominava la tècnica, però era intuïtiu. Les seves fotografies estaven tallades pel mateix patró que els seus textos: denunciar desigualtats i actuacions abusives i lluitar pels drets democràtics.
Josep Maria Huertas tenia una manera de mirar i d’expressar la tendresa dels fotografiats que fa que avui aquestes fotografies documentals tinguin un doble valor pel fet de reflectir una Barcelona en blanc i negre que més aviat era tota negra.
