A aquestes alçades de la reacció nacional de bona part del poble de Catalunya penso que cal fer algunes consideracions -almenys jo en faig per a mi mateix. Després de la llarga experiència de ser súbdits de l’Estat Espanyol ara volem ser lliures, de dignes ja en som des que tenim consciència de la indignitat amb la que durant dècades han viscut la meva generació i les anteriors. Qualsevol acció que ens recordi opressions passades ens remou les consciències i ens recorda els enaltiments de la cultura espanyola que se’ns ha volgut imposar, com les distincions a representants d’una literatura castellana que durant generacions han intentat imposar-nos quan no érem ni lliures ni dignes. Les recaigudes del passat ens remouen la nostra sensibilitat nacional. Mencions i premis de la cultura imposada que ens ofèn a molts catalans.
De no massa lluny en el temps em volien fer creure que la meva cultura i manera de ser estaven ancorades en l’antigor i que allò modern i universal era la marca Espanya, llavors ho deien d’una altra manera. La mateixa església catalana es comunicava amb els fidels en castellà i en llatí. Excepte nombrosos membres del clergat senzill, el de la terra, que ens parlava de Torras i Bages i Montserrat. Els escrits públics eren obligadament en castellà, eren les vivències diàries de viure en un País condemnat i sense futur i amb indignitat assumida per molta gent. La proposta oficial i en part social era participar del goig i la il·lusió de pertànyer a la comunitat dels 500 milions de parlants espanyols. Les cabòries amb un altre horitzó s’havien acabat el 18 de juliol del 1936, quan tantes desgràcies van fer perillar la pròpia voluntat d’ésser, cosa que va facilitar la pèrdua de la dignitat col·lectiva derivada de la repressió imposada (Franco i Negrín). Vàrem viure així fins al 1951 (any de la vaga d’usuaris dels tramvies) quan un nou abús d’Espanya ens va empènyer a reaccionar, davant un fet fútil i encara gens definit, però la intuïció popular ja cercava la llibertat i la dignitat. Més encara, la reacció va ser més de sentiment de dignitat que de la mateixa llibertat perduda. El desig nacional encara era impossible perquè portàvem el farcell de la indignitat amagada en la memòria col·lectiva. Els morts i empresonats encara seien figurativament a les nostres taules. La llibertat interior i exterior eren impossibles, però bellugava dins les persones una rebel·lió davant la submissió.
Poc a poc van anar arribant propostes que desvetllaven com a poble, naixia una gent que eren hereus del passat però que no havien estat protagonistes del desori d’una guerra dura com totes i que fins i tot significà la immolació de generacions anteriors per a les que la manca de llibertat era la justificació per defensar l’ordre al carrer i la dignitat era aparcada. A l’any 1971 l’intent de participar o aprofitar unes eleccions franquistes per dir que Catalunya existia, va treure només 60.000 vots a la “província de Barcelona”. Eduardo Tarragona i Juan Antonio Samaranch en van obtenir 580.000, certament la disparitat de mitjans hi va tenir a veure però la consciència nacional encara no estava ben bé per operacions com aquella, tot i que hi havia hagut ja els fets del Palau i el pas de Pujol per la presó feia una dècada. Res a veure amb les possibilitats del 2013.
La joventut va anar creixent en consciència nacional, primer amb manifestacions com la “cançó catalana” o amb reclamacions socials, moltes d’elles basades més en la demanda de llibertats, més que de dignitat com a poble.
Ara estem en una situació que ens poden restringir i entorpir les llibertats però la defensa de la dignitat de Catalunya no té aturador, si és que nosaltres no defallim o si no és que ens equivoquem de terreny de joc, com ha passat altres vegades. A més intentaran apaivagar-nos amb la connivència d’alguns conciutadans que viuen a Catalunya que no saben què és perdre la dignitat.
