Es commemora enguany el trentè aniversari de la Llei 7/ 1983 de Normalització Lingüística, possiblement la Llei més important de totes les que el Parlament de Catalunya ha aprovat, després dels Estatuts (1979 i 2006). Aquesta Llei de Normalització Lingüística, tramitada en ponència conjunta per les forces polítiques presents al Parlament, fou aprovada el 18 de juny del 1983 pràcticament per unanimitat, amb només una abstenció. La unanimitat política de la Llei de Normalització Lingüística donà a tot el seu posterior desplegament normatiu i a totes les actuacions de política lingüística que s’emprengueren en els àmbits de la vida social, cultural, educativa o en qualsevol altre un suport ample i decidit de tots els partits polítics i de la mateixa societat catalana en el seu conjunt.
La Llei de Normalització Lingüística, com tantes altres, veié la llum amb algun article escapçat pel Tribunal Constitucional espanyol; la dificultat, però, de la defensa del patrimoni lingüístic comú i compartit dels països de parla catalana ja venia de l’Estatut. Ens era difícil de defensar el català conjuntament, com ho fan Flandes i Holanda amb el neerlandès. Però el principal obstacle que s’introduí en el redactat de la Llei Normalització Lingüística -que es manté a la Llei de Política Lingüística de 1998-, va ser el criteri de dret en relació al coneixement del català, en contra del molt clar mandat constitucional de deure en relació al coneixement del castellà, llengua de l’estat.
Amb la col·laboració, sempre volguda i buscada per part del govern català, dels governs de les Illes, de València i d’Andorra s’establiren acords en matèria de llengua (homologació de títols, lectorats, participació a l’Institut Ramon Llull, etc); col·laboració que ha passat per moments bons i dolents, segons els partits de govern i les seves actituds en referència a la llengua comuna. L’obstacle del dret i del deure el superàrem també, ben aviat, proclamant la igualtat de drets i deures d’ambdues llengües, d’acord amb l’Estatut del 1979, i convertint la llengua pròpia en llengua vehicular del sistema educatiu, llengua dels mitjans de comunicació de la Generalitat i de les administracions públiques catalanes i, per tant, exigint el deure de coneixement en aquests i altres àmbits importants. Campanyes lingüístiques, reglaments d’ús per a les administracions públiques i les empreses, creació del Consorci de Normalització Lingüística amb el consegüent impuls a l’extensió del coneixement i ús social del català en tot el territori, retolació de vies, comerços, restaurants… Tot un seguit d’accions que van contribuir a fer que els ciutadans poguessin exercir el seu dret a viure en català i que, posteriorment, va permetre a la Llei de Política Lingüística del 1998 fixar deures de disponibilitat del català en molts aspectes -si bé, en alguns camps, com el de l’Administració de Justícia, el procés de normalització és escàs i l’exigència feble. De fet es va convertir el dret en deure en marcs molt decisius per a la llengua catalana. Caldrà, però, establir explícitament el deure de coneixement del català, com ho fa qualsevol llengua nacional.
El conseller Ferran Mascarell, a l’acte de commemoració celebrat al Parlament el dia 15 de juliol, digué que la Llei de Normalització Lingüística era “la veu d’un poble que ha resultat vencedor quan, ara fa trenta anys, va decidir que emancipació democràtica i normalització del català eren el mateix”. I és ben cert, ni dictadures, ni imposicions, ni prohibicions, ni el ministre Wert en persona no han pogut doblegar la voluntat dels catalans per mantenir la seva llengua. Ben al contrari, el català ha ressorgit amb més força dels atacs.
La Llei de Normalització Lingüística va fer possible, en un moment de canvis molt importants produïts per la introducció de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, de la globalitat i d’un fort allau immigratori, disposar de les eines necessàries per mantenir, estendre i projectar la nostra llengua, en una conjuntura que hagués pogut ser molt delicada per a la nostra continuïtat lingüística. La Llei de Normalització Lingüística va convertir aquestes amenaces en oportunitats i el seu desplegament, el seu suport polític i les innombrables actuacions de normalització lingüística dutes a terme amb la més absoluta complicitat dels ciutadans, ofereixen un balanç favorable a la difusió del coneixement i l’ús social del català. El català, novena llengua de la Unió Europea -no oficial encara, per no ser llengua d’estat-, present a més de 160 universitats del món, llengua de cultura i llengua de negoci, és avui una realitat viva, que resisteix i venç.
Al llarg d’aquests trenta anys hem recuperat la llengua, però, sobretot, a través d’aquesta llengua hem vehiculat els continguts de la nostra història, de la Nostra literatura, de la nostra cultura nacional. I tot això, òbviament, no és aliè al creixent sentiment de molts catalans que reclamem el dret a decidir del nostre poble.
