Fets com la resolució recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte del model d’immersió lingüística, o la bateria d’accions legislatives recents que des de la majoria parlamentària del grup popular s’han desenvolupat al Parlament Balear en matèria lingüística, juntament a les actuacions del govern valencià de la mateixa tendència, proven que l’Espanya carpetovetònica segueix actuant en pro de la involució lingüística a la comunitat de parla catalana.
Es voldria que fos un concepte caduc i arcaic l’Espanya plural de l’Estat de les Autonomies que sorgí de la Transició. Hi ha una minoria que encara creu en l’Espanya que va perdre aquell imperi “donde no se ponía el sol” del que els catalans vàrem ser ignominiosament marginats durant segles, l’Espanya obsessionada en veure sempre l’enemic a l’altra banda dels Pirineus, l’Espanya que no s’apuntà ni a la revolució industrial ni a la Il·lustració, la mateixa que va mantenir el caciquisme fins ben avançat el segle XX, la que va mantenir en el poder el feixisme que les democràcies l’havien derrotat…
Aquella Espanya va fer tot el que era possible per assimilar-nos. Volien convertir-nos en un poble sense història pròpia, sense institucions i sense identitat… Els que ara, impulsats pels assimiladors, reivindiquen pels seus fills l’ensenyament en castellà (español, en diuen) no volen saber res de com a Catalunya es pactà a la transició un model respectuós d’immersió lingüística que garantia el manteniment dels dos idiomes majoritaris a Catalunya, a partir del reconeixement que la llengua vehicular fos la històrica d’aquest territori, que no és altra que el català.
Potser no es va dir prou que el castellà se’ns havia imposat des de la força de les armes i la dictadura política, quan aquí no es parlava cap altra idioma que el català. El español ens fou imposat per l’aparell repressor de l’estat sense que els catalans participéssim de cap manera en la decisió. Ens al contrari, el model d’immersió que rebutgen sorgí d’un consens absolutament majoritari i ha estat un peça fonamental de la convivència que ens ha estalviat confrontacions i ha esdevingut un model reconegut a nivell internacional.
L’eficàcia d’aquest model queda reflectida en el vot particular d’un dels magistrats de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que dictà l’auto del passat 2 de març. Es tracta de la magistrada Núria Clèries Nerín, qui, tot coincidint en el plantejament general del document elaborat, considera que el recurs de la conselleria d’ensenyament havia de ser estimat en la seva totalitat, tot recordant dades tan objectives com que, entre el 2000 i el 2011 s’ha més que quintuplicat el nombre d’alumnes estrangers incorporats al sistema d’ensenyament català. El 56% dels catalans van tenir el castellà com a llengua inicial i dús habitual, el 32% dels catalans utilitza exclusivament el català a casa, el 20% amb els amics i a la feina, i el 55% en els estudis. I, pel que fa a les competències lingüístiques, si be tots els catalans entenen, saben parlar i saben escriure en castellà, el 95% entén el català, però només el 77% el parla, i el 60% l’escriu. Tot plegat porta la magistrada a la conclusió que l’ús del català continua essent minoritari i, per tant, el centre de gravetat ha d’afavorir l’objectiu de normalització lingüística a Catalunya.
També precisa el vot particular de la Magistrada Clèries Nerín que “ha quedat acreditat que en finalitzar l’escolaritat els alumnes obtenen en avaluar-los iguals resultats en català com en castellà”, i per afirmar-ho es remet a l’estudi PISA de la OCDE, elaborat i publicat pel Ministeri d’Educació.
A partir d’aquí ens hem de preguntar si la majoria que excita la confrontació lingüística a casa nostra no comet l’error d’utilitzar els propis fills al servei d’una obstinació política, cosa que és lamentable, però gens estrany havent suportat com hem hagut de suportar l’agressió lingüística dels assimiladors carpetovetònics que segueixen obstinats en passar-nos a tots pel mateix sedàs. Aquesta ha estat l’obsessió que ha motivat que se’ns hagi agredit contínuament durant els darrers tres segles, inclosos els quaranta anys de dictadura, quan es prohibí l’expressió pública del català i, molt especialment, l’ensenyament en i de la llengua catalana, cosa que va sevir per convertir la immensa majoria dels catalans en analfabets del nostre propi idioma. Fou un imperdonable intent de genocidi cultural, que s’oblidà en pro de l’Espanya plural i democràtica que sorgí de la Transició, però que és una part fonamental del memorial dels greuges que ens han infligit, al qual s’hauria d’afegir les agressions a l’associacionisme cultural, que aguantà el tipus mantenint contracorrent l’us de l’idioma que volien fer desaparèixer. De cap manera la immersió lingüística pretén fer el mateix amb el castellà (o español) que ara es parla a Catalunya.
8
