Malgrat que les dades demogràfiques recents indiquen que, durant l’any 2011, Catalunya va perdre població immigrant, el nostre país es caracteritza per ser terra de recepció i d’estança de nouvinguts. De fet, actualment hi ha establertes més d’1.200.000 persones estrangeres, majoritàriament provinents d’Europa i Sud-Amèrica. La nostra societat, per tant, és cada cop més global i multicultural. Nacionalitats i llengües d’arreu del món conflueixen a Catalunya.
El debat sobre la integració d’aquest col·lectiu sempre s’ha distorsionat per la influència de la política i s’ha acabat limitant al coneixement de la llengua catalana i al model d’immersió lingüística establert a les escoles. Bé és cert que la llengua és fonamental per a la completa adaptació de l’individu al territori de destí, però no és pas el factor únic que facilita aquesta adaptació en exclusiva. Una integració plena s’assoleix a través del contacte i la relació amb la societat de destí, en cas contrari el risc de generar aïllaments és elevat. En aquest punt, l’associacionisme té un paper cabdal.
El teixit associatiu cultural és molt ampli i aglutina un volum creixent de persones provinents de sectors diversos, però té el repte d’assumir el nou escenari social com a propi, no només per facilitar la integració dels nouvinguts, sinó per no perdre el seu vincle amb la realitat catalana.
Certes corrents de pensament poden qüestionar aquesta visió apel·lant a les arrels més profundes de la cultura catalana, però cal tenir una mentalitat oberta i buscar l’equilibri entre tradició i modernitat. No podem oblidar que el fenomen migratori sempre ha existit a Catalunya, únicament ha variat la procedència dels nouvinguts. La cultura popular està al servei de la cohesió del país i dels seus ciutadans i no pot girar l’esquena a la nova realitat. Cal, doncs, fer l’esforç per divulgar les arrels de la nostra cultura, tal i com han fet altres sectors, com el social i el comunitari.
Els castellers són, probablement, els que han assumit aquest repte amb més entusiasm, fruit, val a dir-ho, de l’estructura aperturista del propi moviment. L’any 2007, l’estudi Bon cop de mà?.Món casteller, immigració estrangera i integració a Catalunya, va analitzar els processos de participació i integració de persones estrangeres a les colles. L’informe, que recollia testimonis d’onze nacionalitats dels cinc continents, concloïa que “el ràpid aprenentatge de la llengua catalana i de la cultura del país, la rica vida social i l’ajuda que es pot rebre tant per trobar feina com per resoldre qüestions burocràtiques” són factors objectius que faciliten la integració.
Conscients d’aquestes possibilitats, durant els anys 2009 i 2010, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, amb el suport de la Generalitat, va impulsar ‘Tots som una colla’, tallers d’introducció als castells especialment adreçats a la població immigrant. Una trentena de colles de diferents municipis catalans van acollir aquestes sessions, en les que van participar gairebé un miler de persones. Un èxit rotund.
Resulta complex trobar iniciatives semblants en el camp de la cultura popular, però a comptagotes surten interessants propostes. Ara, l’Associació Cultural Mexicano-Catalana ha convocat la segona edició del concurs fotogràfic ‘Catalunya, terra d’acollida’, després de la bona acollida del primer any, destinat a tots els residents estrangers que viuen a Catalunya. Les fotografies presentades han de mostrar la visió dels nous residents sobre les tradicions i la cultura popular de Catalunya.
L’èxit d’aquestes iniciatives evidencia una demanda creixent que s’ha d’abordar, però cal la implicació sense complexes de totes les parts. El dia que propostes com les exposades deixin de ser notícia, la cultura popular haurà assumit la nova realitat com a pròpia.
