Sempre m’ha inquietat que, en un món amb més de quaranta conflictes bèl·lics actius, tots ells iniciats i mantinguts per adults, es miri als joves quan es parla de crisi de valors. Tampoc em resulta fàcil explicar que, mentre persones amb una llarga trajectòria formativa especulen amb l’habitatge, s’aprofiten de fons públics, camuflen ingressos per reduir la seva aportació al sistema de benestar o neguen als immigrants drets fonamentals… els rotatius s’omplin d’arguments que culpen a la pedagogia moderna de fabricar incívics incompetents.
En gairebé trenta anys dedicat a l’educació, he viscut dificultats, mancances i frustracions, però confesso que no he pogut experimentar en pròpia pell la persistent manca de respecte a l’autoritat ni puc garantir que els joves d’avui s’esforcin menys del que jo ho feia a la seva edat.
Al meu centre universitari, el professorat es mostra raonablement satisfet de les actituds dels estudiants que aquest curs han començat la carrera i fa uns dies, en mig de la tensió dels exàmens, dotze joves de tercer curs aconseguien esgarrapar dos matins al temps d’estudi per preparar una estada de pràctiques de quatre mesos en una presó asturiana. Vaig poder constatar les seves ganes d’aprendre, una elevada consciència de responsabilitat ètica i també la humilitat necessària per acceptar que encara els queda un llarg camí formatiu per recórrer.
Definitivament, em resigno davant la meva evident incompetència per il·lustrar la crisi de valors de la joventut actual.
