Josep M. Pou, actor i director de teatre, recentment guardonat per la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya per la seva brillant trajectòria, iniciada en un elenc d’aficionats de la seva natal vila de Mollet, reflexiona a les pàgines d’El Periódico sobre com aprofitar una tarda que li ha quedat lliure en la intensa activitat artística que desenvolupa a Madrid: «Decideixo anar al teatre (això meu és pur vici). Agafo un diari a l’atzar, consulto la cartellera i estudio possibilitats…»
«Puc anar, entre molts altres, a tres teatres: l’Español, el del Canal i La Latina, que dirigeixen respectivament Mario Gas, Albert Boadella i qui firma això. També puc anar al Circo Price, que dirigeix Pere Pinyol. O a un concert de l’Orquesta Nacional que dirigeix Josep Pons. Puc escollir entre un text de Josep M. Benet i Jornet o un altre de Piti Español. O entre dues funcions que dirigeix Esteve Ferrer i una tercera que he dirigit jo mateix (disculpin si em repeteixo). I puc triar entre les rialles que provoca Tricicle o els sobresalts de La Fura dels Baus…»
I encara descobreix vinculacions amb al teatre català en el llistat d’intèrprets: «No dubto entre Núria Espert i Josep M. Flotats, tots dos són imprescindibles i de compliment obligat. Estudio anar a funcions que en el repartiment tenen Carme Conesa, Constantino Romero, Ricard Borràs i Marta Calvó, entre d’altres. Em ve tant de gust el bon estil —el bon humor— de Juanra Bonet com el de Llum Barrera. O, en matèria de musicals, els nous Miserables, on Ignasi Vidal es marca un Javert de campionat, o repetir amb Mamma mia!, on Nina o Àlex Casademont aprofiten les últimes representacions.»
Encara continua llegint per a comprovar que, si hagués arribat uns dies abans, hauria arribat a temps de veure el De Felippo d’Oriol Broggi amb Marta Domingo i Manel Dueso; però, si prorrogava l’estada uns quants dies més, podria assistir a dues estrenes: la del Prometeo de Carme Portaceli, amb Carme Elies i Lluïsa Castells, o el del Tranvía de Mario Gas amb Vicki Peña, Ariadna Gil i Àlex Casanovas.
Josep M. Pou —que en una columna anterior havia parlat de la gran incidència del teatre d’aficionats català sobre el professional— ara es troba immers en l’estudi de la cartellera, quan «se m’acosten dues senyores molt amables. Senyor Pou, ens podem fer una foto amb vostè? De sobte amb ve el dubte. Per un moment em sembla que sóc al Paral·lel i que el que tinc entre les mans és un diari de Barcelona. Comprovo portada, data i lloc: no hi ha dubte, sóc a Madrid. Constato que el teatre català té esperit viatger, m’assec, demano una canya i m’hi trobo com a casa.»
