El diari Avui va publicar dos articles que reflecteixen ben bé com Barcelona exerceix la capitalitat cultural. El de Jordi Bordes —«L’estretor de la capital» (del 17 de gener)— feia referència al teatre i el de Sam Abrams —«Catalanofonia» (del 13 de gener)— a la literatura.
Bordes deixava ben clara la situació al subtítol mateix de l’article: «Les companyies del País Valencià i les Illes Balears malden per accedir a Barcelona, l’aparador escènic dels Països Catalans». I és que Barcelona és una ciutat cobejada perquè «és l’aparador ideal per a guanyar-se una difusió que permeti lligar una gira per tot el territori de parla catalana», encara que «disposar d’un teatre de referència» a Barcelona «pot significar esperar anys». Aquesta situació fa que «les companyies del País Valencià i de les Illes Balears pateixin encara més el seu isolament». Diu que la tendència sembla que de mica en mica canvia, tot i que «Barcelona té encara molt de vella capital estreta» i que «no pot acollir totes les propostes que li arriben». Bordes prossegueix dient que la «Generalitat dels tripartits va provar de corregir la força succionadora barcelonina del talent, creant els centres d’arts escèniques», perquè «era una manera de potenciar la creació pel territori». I esmenta les iniciatives d’alguns programadors de teatres municipals com Ferran Madico al Centre d’Arts Escèniques de Reus o Salvador Sunyer, director de Temporada Alta i d’El Canal, que s’atreveixen a «programar espectacles que no han passat per Barcelona».
L’autor també esmenta que aquest mes de gener s’ha pogut veure Les Antonietes, vingudes de Lleida, a la Nau Ivanow amb «Molt soroll per res», o el valencià Teatre Micalet, dirigit pel mallorquí Pep Tosar, amb «Poseu-me les ulleres» al Romea, o la companyia mallorquina Iguana Teatre a l’Espai Brossa amb «No te’n riguis de Rimbaud». Bordes explica també que el mes de desembre les companyies valencianes L’Hongaresa i El Pont Flotant van actuar a la Sala Beckett i desitja que aquesta «coincidència no sigui un miratge».
Per la seva banda, en l’article publicat uns quants dies abans al suplement «Cultura» del diari Avui, Sam Abrams observava «amb preocupació una tendència creixent a tancar cada cop més les portes del Principat dins el marc del domini lingüístic». I prosseguia: «A mesura que va agafant cos definitiu el sentiment independentista a Catalunya és com si la comunitat catalana s’anés rentant les mans del País Valencià, Andorra, les Illes, la Franja de Ponent i l’Alguer. És com si les perifèries del territori fossin casos perduts o una mena de llast o impediment que cal treure’s del mig per poder assolir finalment la plenitud nacional.» Lamenta que la distància entre Catalunya i «sobretot Barcelona» i la resta de territoris de parla catalana augmenti cada dia i que hi imperi el missatge de «campi qui pugui».
A continuació, Abrams repassa els símptomes de reafirmació culturals que darrerament mostren el País Valencià, Andorra, les Illes, la Franja o l’Alguer i es queixa: «Just quan les coses van bé, Catalunya es retreu.» Considera que vivim una «situació carregada de perills» per la divisió en quatre estats i quatre autonomies, però creu que «la unitat cultural passa per sobre de les divisions de fronteres estatals o regionals». Si no, «sola, Catalunya s’escanyarà».
La part més interessant és quan explica que «les grans llengües de cultura del món s’han acabat imposant arreu per la força de la unitat cultural» i parla de la francophonie del francès —«que inclou el Quebec, Bèlgica, Suïssa, Mònaco, Luxemburg i una part significativa del territori africà i del Carib»— i de la força de l’anglès —que «es nodreix de les arrels que té a la Gran Bretanya, Irlanda, els Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda…»—. Sam Abrams ho rebla dient que Catalunya «ha de seguir l’exemple del francès i l’anglès i desplegar un fort sentit de catalanofonia»: «S’ha de sumar sempre que sigui possible. Restar trenca i frustra.» No es podia dir més ben dit.
