Tothom diu la seva, i es lògic en un moment en que s’ha perdut la fe en la possibilitat d’entendre’ns amb Castella. Espanya ha quedat monopolitzada pel centre peninsular i les seves regions d’influència. Això era evident des de fa moltes dècades però per evitar mals majors, els catalans, havíem anat inventant prudents fórmules polítiques estructurals per no trencar definitivament amb una Espanya dominada exclusivament per la cultura castellana. Podia haver passat que els catalans claudiquessin com han fet diferents pobles del món en benefici d’un altre poble conqueridor i el problema s’hauria reduït a diferències de matisos fàcilment assimilables al poble dominant, però això no ha passat, i llavors totes les propostes de conciliació per servar una relació llarga en la Història han resultat absolutament inútils davant els poders reals espanyols, que en una ceguera increïble han provocat un fossar entre aquests dos pobles peninsulars. Abans ja va havia passat amb Portugal i no van escarmentar. Sembla que ara ja ho veu una majoria a Catalunya i gens a Espanya, però estem en un moment d’observació mútua per veure com s’arriba a alguna mena de desenllaç. La pilota, si se’n adonen, la te ara com ara Madrid, i els seus que haurien de fer una oferta als catalans suficient per garantir que el poble català podrà viure i prosperar. Tot el que no sigui això no podrà ser acceptat i el conflicte pot ser de vida o mort pel nostre poble. Per tant ara o possiblement mai és podrà trobar alguna mena de compromís acceptable.
Però a l’haver perdut la fe en les possibilitats que la gent castellana ho entengui i emprengui accions per reorientar el plet històric, els catalans comencen a prendre’s molt seriosament el conflicte per exigir una solució per recuperar una justa relació. Sabent que no serà fàcil pel pes que té Catalunya dins l’Estat en l’ordre econòmic i demogràfic. Molts catalans estan disposats a plantejar la ruptura que pot portar “xispes” de tota mena, però és que no seguir els passos de l’emancipació és la mort del nostre poble. O proposen alguna cosa coherent que sigui acceptable o hem de prendre altres viaranys.
També penso que els catalans estarien disposats a negociar alguna mena de relació especial però no deurien renunciar a recuperar els “poders d’Estat” i que podrien fer possible mantenir alguna mena de relació amb Castella d’igual a igual. No serà fàcil després dels intents continuats sota diferents períodes històrics i repetits d’intents de fer desaparèixer del mapa el nostre poble.
Nosaltres anirem caminant vers la llibertat i són els altres, els que ocupen el poder els que han de fer ofertes atractives per continuar una relació justa quan la relació ha estat tant desigual i després de segles de resistir imposicions i atemptats, com els darrers assassinats del mateix president de Catalunya, el cap de la oposició Carrasco i Formiguera, i molts altres que representaven d’una manera o altre el nostre País.
En les pròximes eleccions al nostre Parlament, veurem a quina alçada estem en el camí de la emancipació. Possiblement no serem encara en la solució però ens hi podem aproximar si guanya una majoria que no depengui dels espanyols.
3
