L’Ajuntament de Gandia, a la comarca de la Safor, encarregà l’any 2007 una escultura a l’artista alcoià Antoni Miró per a commemorar els tres-cents anys de la batalla d’Almansa, que significà la caiguda del País Valencià en mans de l’exèrcit borbònic (preludi de la caiguda de Barcelona al cap de set anys). L’escultura se situà en el girador principal d’entrada a Gandia per la banda nord, en un lloc ben visible. Es tracta d’una escultura de grans dimensions en ferro, de trenta tones de pes, inspirada en el quadre de Velázquez Les llances imperials, conegut també com a La rendició de Breda. Miró, amb un sentit crític finíssim, transformava el quadre de Velázquez en un acte de vassallatge, d’espoliació i de destrucció dels senyals d’identitat valencians.
Gandia és una ciutat que de l’any 1983 al 2011 ha tingut sempre batlle socialista (PSPV). L’encàrrec prové, doncs, de la darrera legislatura amb govern municipal socialista. La primera victòria del PP, l’any 2011, fou molt ajustada: 13 regidors per al PP, 10 per al PSPV i 2 per a Compromís. El nou batlle popular, Arturo Torró, sentint-se cridat a encarrilar una ciutat massa anys esgarriada, sembla que ha volgut canviar d’ubicació el conjunt escultòric d’Antoni Miró cap a un indret més apartat, lluny de la visió dels seus amics de Madrid quan arriben a la capital de la Safor. En alguna ocasió, Torró ha declarat que aquests seus amics madrilenys no entenien el sentit de l’escultura. Abans de mostrar-se disposat a explicar-los el significat de l’escultura —que té per títol 25 d’abril 1707, la data de la batalla d’Almansa—, que potser al capdavall no li hauria suposat gaire esforç, s’ha estimat més passar a l’acció i desmuntar l’escultura monumental, després d’haver de respondre als requeriments judicials de l’autor i a la reprensió d’un ampli sector de la societat civil valenciana.
Deixem la civilització i reculem cap a la barbàrie. Pel que sembla, hi ha episodis de la història que cal oblidar o passar-hi de puntetes. Uns episodis que han marcat la història d’un país, però que no han existit? Quan des de la FAES i des del govern espanyol es parla despreocupadament d’una Espanya mil·lenària (o bimil·lenària, depèn del dia), els moments clau de resistència —que comportaren la derogació dels furs propis (Felip V signà el decret d’abolició dels furs valencians i aragonesos el 29 de juny del 1707)— no interessen perquè, simplement, se salten el guió.
El batlle Arturo Torró ha perpetrat una damnatio memoriae per a esborrar el passat. La damnatio en època romana suposava esborrar el nom de les inscripcions i la destrucció d’estàtues d’un mal emperador, perquè en aquell temps no hi havia una condemna pitjor que l’oblit.
Aquesta obcecació municipal, però, pot tenir un contrapunt en què el batlle de Gandia no deu haver pensat. La nova ubicació de l’escultura —el jutge no n’ha prohibit el trasllat, sempre que aquest es faci amb cura i sense malmetre l’obra d’art—, per més recòndita que sigui, esdevindrà d’ara endavant un lloc de pelegrinatge assegurat per als visitants de la capital de la Safor. Tothom voldrà veure com és l’escultura i, sobretot, voldrà saber quin significat tan rellevant té per a merèixer una acció tan greu, tan cara i tan absurda com és el trasllat de les seves trenta tones de pes. El batlle Torró potser no hi ha pensat.
3
